Millor blog 2013, Categoria Mediambient i Sostenibilitat

Aquest passat dissabte, 28 de setembre, a l’Auditori de Granollers, ha esdevingut la gala de lliuraments de premis organitzats per STIC, en la qual, aquest blog ha rebut el premi de

Millor Blog 2013, dins la categoria de Mediambient i Sostenibilitat. 

L’STIC, Societat de Tecnologia i Coneixement, neix l’any 2008 amb la vocació de ser una entitat que generi interactivitat i innovació en el context de la cultura i la llengua catalanes amb la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació com a eix vertebrador. Aquesta era la VI edició del premis “Millor Blog”.

Fa un any que des de MónNatura Pirineus vàrem iniciar la tasca de creació d’aquest blog, que a data d’avui compte amb un total de 86 entrades, més d’una seixantena de comentaris dels nostres seguidors, més de 6.000 visites als nostres articles i des de llocs recondits de tot el planeta … Blog que entenem com una extensió de la tasca educativa mediambiental que desenvolupem al centre, però que, aprofitant les noves tecnologies, ens permet arribar molt i molt més juny que no pas als nostres visitants.

Un projecte engrescador per tots els que formem la petita família de MonNatura Pirineus, doncs hi estem abocats del primer a l’últim; i en el qual hem comptat amb la col·laboració especial d’experts en determinades temàtiques, que han ajudat a posar el punt de valor afegit a aquesta tasca d’educació ambiental en la distància. Des d’aquí el nostre agraïment a tots ells per la seva contribució.

A l’hora, un projecte que ens ha permès també apropar una petita part d’aquest racó de Pirineu, que és el Pallars Sobirà, molt més enllà del que a priori ens haguéssim pogut imaginar …

Volem compartir aquest premi amb tots vosaltres, els nostres lectors, aprofitant aquesta avinentesa per agrair-vos la vostre fidelitat, el vostre interès pels nostres articles …

Moltes gràcies a tots.

El projecte Quirorius

Article de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista “La Borrufa” del mes de setembre.

Dins l’àmbit de la biologia, de les ciències naturals, forestals, etc, hi ha diverses tècniques per fer seguiments de poblacions d’animals i obtenir-ne informació per una possible gestió, tant de la pròpia espècie com del seu ecosistema.

Però arreu del món, per implicar a la societat en el respecte vers el medi natural, s’han dissenyat una sèrie de seguiments i protocols per algunes espècies sense cap tipus de complicació, fomentant així la participació ciutadana.

Avui us volem explicar el projecte Quirorius. Aquest projecte és un programa per al seguiment i/o monitoratge dels Ratpenats Aquàtics de Catalunya iniciat l’any 2008 a bona part de les conques fluvials del territori català.

Va néixer al Regne Unit gràcies a l’entitat Bat Conservation Trust, i ha estat adaptat a Catalunya pel Museu de Ciències Naturals de Granollers i l’associació Galanthus.

Es realitzen únicament dos mostrejos a l’any durant la primera i segona quinzena del mes d’agost i el temps mig per dur-lo a terme és d’unes dues hores aproximadament, iniciant-se sempre 60 minuts després de la posta del sol.

Un cop explicada la metodologia a nivell genèric, concretarem una miqueta més sobre aquests mamífers alats anomenats muricecs, ratescaldes, ratespinyades, panarats… els quiròpters (khéir = mà, pterón = ala).

Són els únics mamífers que han estat capaços de conquerir el medi aeri i per aconseguir-ho, han desenvolupat una sèrie d’adaptacions que els ha conferit un aspecte singular i unes habilitats curioses: poden volar, descansen de cap per avall i s’orienten en la foscor més absoluta. En aquest cas, ens centrarem en les dues úniques espècies estrictament aquàtiques que viuen a Catalunya.

Font: http://www.fontdelsoms.cardedeu.cat

Una d’elles és la ratapinyada d’aigua (Myotis daubentonii), que es troba distribuïda per tota Europa i es refugia  en arbres madurs de ribera.

L’altra, la ratapinyada de peus grans (Myotis capaccinii), distribuïda per la mediterrània i totalment cavernícola.

Gràcies a les seves grans potes i llargues ungles, totes dues espècies capturen insectes tant a la superfície de l’aigua com a l’aire.

Els objectius d’aquest seguiment són:

• Establir un índex d’activitat de cacera de quiròpters aquàtics en diversos cursos fluvials de Catalunya.
• Vincular les dades amb altres grups faunístics, amb la composició química de l’aigua dels rius i amb altres factors que poden afectar les poblacions de quiròpters aquàtics.
• Tenir un indicador biològic capaç d’avaluar actuacions realitzades en diferents cursos d’aigua.
• Involucrar a la població en l’estudi i conservació dels quiròpters

Material necessari: termòmetre, detector heterodí (per captar els ultrasons), fitxa de camp.

Us engresquem a què entreu a la pàgina web: http://www.ratpenats.org/CAT/Seguiment/quirorius.php i pugueu veure amb més detall la metodologia d’aquest seguiment.

Sabíeu què?

A la primavera pareixen una o dues cries, vulnerables i incapaces de mantenir per si soles l’escalfor corporal. És per això que tot just nascudes s’aferren al pèl de l’abdomen de la mare, on romandran durant els primers dies de vida. Òbviament, si els parts fossin més nombrosos, les mares ho tindrien molt difícil per volar amb tota la descendència al damunt.

El zoom…

Als tròpics trobem les guineus voladores, enormes animals frugívors de més d’1,5m, i al Centre i Sud d’Amèrica hi viuen els coneguts vampirs que s’alimenten de sang d’altres animals.

La Mata de València, una avetosa per excel·lència

Entenem per  avetosa o avetar, el bosc format per un conjunt d’avets.

L’avet, (Abies alba) no és una conífera estrictament subalpina. S’estén profusament per l’estatge muntà, on molt sovint fa boscos mixtos amb el faig, si bé és veritat que s’enfila molt per l’estatge subalpí, mai arriba a constituir el límit del bosc natural, honor que només li pertoca al pi negre o al bedoll. Les avetoses busquen zones obagues obertes, situades sempre o preferentment per sobre del nivell de les boirades.

L’avet, és un arbre que pot arribar fins els 45 metres d’alçada, amb una forma, cónico-piramidal, amb el tronc molt recte quasi cilíndric i les branques en aparents verticils o pisos que tendeixen a la posició horitzontal. Una adaptació d’idoneïtat en els períodes de forta innivació. Presenta ramificació abundant i densa i ens dóna una ombra molt espessa, que ens permet gaudir a ple estiu d’una sensació insòlita al llarg de les nostres passejades

És un arbre de climes freds i sobretot humits. Necessita humitat regular; per tant, la precipitació estival ha de superar els 300 mm. Prefereix sòls profunds i àcids. El gran cúmul d’acícules al terra provoca que el sòl s’acidifiqui encara més.

Les seves fulles (acícules) es situen de manera helicoidal en les branques joves, però ràpidament es disposen en un sol pla, degut a la torsió del pecíol (en forma de doble pinta, o disposició dística). Aquesta posició dística possibilita un major aprofitament de la llum, permetent a l’avet habitar zones amb molts dies sense sol o amb boires permanents durant l’any. Les acícules mostren al revers dues línies que li donen un to argentat de tonalitat blanquinosa.

Les pinyes, les trobarem en disposició vertical  a la capçada de l’arbre quan són madures (setembre-octubre), es desintegren i i cauen les bràctees; al final, en l’arbre només queda l’eix central  ben pelat. El bosc d’avets, és molt dens on rarament trobem espècies acompanyants i si n’hi ha estan força disperses, com el bedoll.

El visitant que arriba a les Valls d’Àneu i s’enfila cap al cap del port de la Bonaigua direcció  a l’Aran, queda totalment sorprès per la immensitat de la Mata de València, una avetosa per excel·lència, paradís d’espècies d’ocells emblemàtiques com el Gall fer (Tetrao urogallus), el Mussol Pirinenc (Aegolius funereus), el Picot negre (Dryocopus martius) i carnívors com la Marta (Martes martes), un bosc madur singular que pren la magnitud categòrica d’estar considerada, com l’avetosa més important de la península ibèrica.

Un bosc on l’aprofitament forestal va ser des de l’edat mitjana font de recurs i benefici pels Aneuencs. Antigament i tradicionalment, en els pobles de les Valls d’Àneu hi havia una servitud a favor dels veïns del poble de rebre el 75% del producte líquid de les vendes de fusta i carbó, d’utilitzar els passius per als seus ramats i treure llenya i fusta per a propi ús. Aquest dret fou concedit pels Comtes de Pallars als seus vassalls i , més tard, quan la Casa de Cardona desposseí del seu títol a Hug Roger III, darrer comte de Pallars, aquest dret fou mantingut.

Posteriorment, la propietat d’aquests boscos va passar a la Casa de Medinaceli i finalment passà a altres propietaris mitjançant la llei desamortitzadora, fins que l’Estat els adquirí entre el 1975 i 1976.

La fusta s’utilitzava per la construcció de les cases, bordes… eren les fustes anomenades veïnals. El seu repartiment es feia per arbre o metres cúbics, segons les famílies o caps de família que hi havia  en cada poble. També utilitzaven llenya per escalfar-se i com a material de pagament de deutes..

Els aprofitaments de llenya s’havien d’obtenir  de fusta seca, en unes determinades partides del bosc i havien de ser soques velles, arbustos, arbres morts o no fusters. Estava prohibit tallar i esporgar arbres que no fossin marcats pel guarda forestal; en el cas que faltés fusta grossa per abastir a tots els veïns, es podia tallar arbres que fossin “puntiasecs”, raquítics o deformes.

La conservació actual i la gestió emprada en aquesta avetosa, actualment dins de la zona perifèrica del parc Nacional d’Aigüestortes i estany de St. Maurici ens permet disposar d’un atractiu turístic; una passejada insòlita i de record perdurable que cal preservar i que indubtablement recomanem a tots visitants que hagin triat com a destí turístic les Valls d’Àneu.

La geneta, l’únic vivèrrid de la Península Ibèrica

La geneta comuna, també coneguda com gat mesquer, és un mamífer carnívor de la família dels vivèrrids. Juntament amb altres vivèrrids, les genetes comunes es consideren l’espècie moderna més propera als avantpassats extints comuns dels carnívors.

Es creu que la seva presència a Europa és recent i que va ser introduïda per l’home de forma potser involuntària com a mascota assilvestrada i que la feien servir com a caçadora de rates a les rodalies de les granges, ja sigui pels àrabs o pels romans. La paraula “geneta” podria venir de la paraula d’origen àrab “genet” (zenete), ja que els àrabs que lluitaven a cavall durant la Reconquesta decoraven la seva cadira amb les pells d’aquest animal.

GENETA COMUNA (Genetta genetta)

Cast.: gineta o gato almizclero, aranès.: gina, eusk.: katajineta, ang.: common genet, fr.: genette commune.

Va arribar a Europa des del nord d’Àfrica a través de la Península Ibèrica i està molt estesa la teoria de què va ser precisament durant l’ocupació àrab del segle VIII. No obstant això, aquesta teoria gaudeix de poc prestigi en l’actualitat i es creu que la introducció de la geneta hauria estat més primerenca. Es té constància que els romans tenien genetes com a mascotes en els seus domus (cases) abans que els gats domèstics fossin importats des d’Egipte. A més, en temps d’August es va introduir a les Balears un misteriós animal sota el nom d’ictis perquè acabés amb la plaga de conills que llavors infestava les illes. Atès que el gat no era conegut per aquest nom, tal ictis només podia ser la geneta o, si de cas, alguna espècie de marta.

Actualment la geneta és present a la Península Ibèrica, a les Illes Balears i a França, i sembla expandir-se actualment cap al nord i l’est del continent. També es pot trobar a l’Orient Mitjà i en bona part del continent africà, amb l’excepció principal de les zones desèrtiques.

És un animal llarg i prim, amb una cua generalment tan llarga com la resta del cos i que té l’aparença d’un gat amb l’excepció del rostre, que és més allargat. El seu pelatge és de color gris pàlid i molt suau amb taques negres al cos i anells també negres a la cua. Té un cap petit, ulls i orelles grans i potes curtes amb urpes semiretràctils. Els mascles són més grans que les femelles i els joves tenen un color gris més fosc que el dels adults. És extremadament flexible, cosa que li permet entrar en espais molt petits. A la cua, el pèl és més llarg i compleix funcions estabilitzadores en els salts i en les persecucions. El cos pot arribar als 55-60 centímetres de longitud que iguala o supera la cua, que pot superar el metre de longitud des del cap a la cua. L’alçada a la creu és de 20 centímetres, i el pes oscil·la entre 1,2 i 2,5 quilos. La geneta té un cap cònic que s’afina cap al musell. Els ulls grans de color marró estan emmarcats sobre taques de color blanc que contrasten amb una franja negra que envolta la base del musell. A banda i banda d’aquest, hi ha bigotis llargs i molt sensibles. Les orelles són grans i erectes i arrodonides en el seu extrem. El cos és allargat i elàstic, amb unes potes anteriors curtes en contrast amb les posteriors, més llargues i musculades, que faciliten els hàbits trepadors d’aquest animal. Els peus són arrodonits i la seva petjada ens recorda a la de un gat salvatge però de menor dimensió.

La geneta comuna és carnívora i té una dieta que consisteix en petits mamífers, especialment rosegadors i principalment ratolins de bosc però també d’esquirols, lirons i conills. També s’alimenta de llangardaixos, ocells, rèptils, amfibis, insectes i, fins i tot, fruits del bosc. Malgrat això, les genetes de les Illes Balears s’alimenten principalment de llangardaixos. És presa d’aus rapinyaires de grans dimensions i també de guineus.

La trobarem vivint en boscos densos de ribera i zones de roquissars que li proporcionin refugi i aliment, sempre amagades dins forats de les roques o troncs d’arbres vells. Són territorials i poden viure soles o amb comunitat dins el mateix territori i el marquen amb una substància coneguda amb el nom de mesq (d’aquí ve el seu nom de gat mesquer) que dipositen en troncs i puntes de roques per tal de fer constar que aquell territori els pertany.

Les femelles entren en zel durant els mesos d’abril i maig i la còpula, que segueix a uns rituals de festeig que poden allargar-se fins a una hora, té una durada de només cinc minuts, durant els quals, tant el mascle com la femella miolen. El període de gestació és de 55 a 65 dies, després del qual la femella té un part d’entre 1 i 3 cries que neixen cegues i indefenses. Els cadells són deslletats a les 8 setmanes donat que poc abans comencen a prendre petites quantitats d’aliment sòlid. Els joves assoleixen la maduresa sexual al voltant dels 2 anys d’edat.

És un animal d’activitat nocturna que aprofita aquests moments per sortir a caçar i que de vegades, pot acostar-se a les cases de pagès per entrar dins del galliner i robar-nos alguna gallina.

La implantació diferida

Article de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista “La Borrufa” del mes d’agost.

S’anomena implantació diferida a la capacitat de determinades femelles de mamífers d’acollir un òvul fecundat o zigot en el seu interior sense que aquest es desenvolupi més enllà de l’estat de blastòcit. Aquest estat primerenc de desenvolupament embrionari s’assoleix als 4-5 dies de la fecundació i l’organisme presenta més de 64 cèl·lules però encara no ha incrementat de mida quan arriba a l’úter de la femella. En comptes d’implantar-se, el futur embrió roman en estat latent dins l’úter fins que les condicions externes siguin millors per al part i l’alimentació de les cries, moment a partir del qual començarà la veritable gestació. Aquesta característica és comú a molts mustèlids (marta, fagina, ermini i teixó sí la presenten però no la fura, mustela i llúdriga) i també apareix en determinades espècies de ratpenats com el ratpenat de Schreiber (Miniopterus schreibersii), l’ós polar i el cèrvid més petit dels nostres boscos, el cabirol.

La marta (Martes martes) a Catalunya habita els boscos d’alta muntanya de pi roig, pi negre i avet. Te un únic zel a l’estiu (juny-agost), moment de baralles entre mascles competint per les femelles, però la implantació del zigot (òvul fecundat) està diferida set mesos i no serà fins el febrer o març, un cop passat el rigorós hivern, quan començarà la vertadera gestació que dura entre 30-35 dies després dels quals, al mes d’abril, naixeran les cries  dins el forat d’un arbre vell on estaran fins als tres mesos.

Si les condicions no són les adequades el zigot pot fins i tot reabsorbir-se i aquell any no hi haurà cries. Aquesta espera per implantar el blastòcit a l’úter i començar la gestació també la trobem en el cicle reproductiu d’altres mustèlids com la fagina (Martes foina), l’ermini (Mustela erminea) i el teixó (Meles meles) que esperen amb la gestació en “pause” l’arribada de la primavera i el bon temps per tenir les cries, una època on és més fàcil trobar aliment, i obtenir així un millor índex de supervivència d’aquestes.

Idèntic és el cas del cabirol (Capreolus capreolus) que té durant els mesos de juliol i agost la seva època de zel i una gestació d’uns cinc mesos, que significaria tenir les cries al desembre-gener, un moment de l’any marcat per les baixes temperatures, la manca de brots tendres i la dificultat afegida de la neu per trobar aliment. Uns pocs dies després de la còpula, la gestació s’aturarà (diapausa embrionària) i no serà fins el desembre-gener quan s’implantin els blastòcits i comenci el desenvolupament dels embrions per parir a l’abril-maig; una, dos o ocasionalment tres cries si l’estat nutritiu de la femella ho permet.

En aquesta època de l’any els boscos i prats comencen a estar plens de brots tendres i pastures que facilitaran la supervivència de les cries.

Sabíeu què?

Durant l’època de zel, el mascle de cabirol persegueix de manera ràpida i insistent la femella al llarg del bosc. Si aquestes carreres es centren al voltant d’un obstacle  giren sobre sí mateixos i quedaran al terreny marcades figures en forma de vuit o de cercles anomenats “cercles de bruixes” antigament, quan es desconeixia el seu origen.

 El zoom…

Una estratègia amb el mateix objectiu realitzen algunes espècies de ratpenats com el ratpenat de Natterer (Myotis nattereri) però en aquest cas després d’un aparellament a finals de tardor la femella emmagatzema l’esperma durant tot l’hivern al seu aparell reproductor i no es produirà l’ovulació fins la primavera per tenir les cries a l’estiu, una època amb gran abundància d’insectes per alimentar-se.