L’estiu s’acaba, les nits es fan més fresques però alhora més llargues, permetent més hores de contemplació del cel nocturn. En aquestes dates es combina encara la possibilitat d’observar la Via Làctia i la gran quantitat de nebuloses del cel d’estiu amb alguns interessants cúmuls i galàxies del cel de tardor.
Constel·lacions
Les constel·lacions del Bover i la Corona Boreal, pròpies de la primavera, són ja difícils d’observar, doncs s’amaguen tot just fer-se fosc. D’altra banda, les constel·lacions d’estiu, com les que formen el triangle: Cigne (amb l’estel Deneb), Lira (amb Vega) i Àliga (amb Altair) ocupen encara la zona del zenit durant les primeres hores de nit.
A l’est comencen a prendre protagonisme constel·lacions de tardor com Andròmeda i Pegàs. Al sud, les Escorpí i Sagitari han deixat pas a altres constel·lacions del zodíac com Aquari i Capricorn, i més tard Aries i Taure.
Mentrestant, al nord, la constel·lació circumpolar més coneguda, l’Ossa major, comença a ser difícil d’observar per passar fregant l’horitzó, mentre que ja remunta Cassiopea, i Cefeu i Drac passen a màxima alçada al principi de la nit.
Cel del 15 de setembre a les 23h
La Lluna
A principis de mes podrem gaudir de les nits més fosques, ja que la Lluna nova serà el dia 5. El nostre satèl·lit passarà pel quart creixent el dia 12 i arribarà a la fase plena el dia 19 a les 11:14h.
Planetes observables
No és una època molt adequada per a l’observació de planetes, en especial si no estem disposats a matinar, ja que Venus i Saturn s’amaguen tot just pondre’s el Sol i són difícils de veure.
Si disposem d’un petit telescopi, durant les primeres hores de la nit tan sols podrem localitzar Urà i Neptú, a les constel·lacions de Peixos i Aquari respectivament. Per observar el següent planeta, el gegant Júpiter, cal esperar fins passades les 2h de la matinada.
La nebulosa Dumbbell, M27, fotografiada des de l’observatori de MónNatura Pirineus (font: celdenit.com)
Destacat del cel profund
Durant aquest mes ens centrem en una classe d’objectes que caracteritza el final de la vida d’una estrella de tipus solar. Ens referim a les nebuloses planetàries, que pel seu nom ens podrien confondre, però que no tenen res a veure amb els planetes a banda del seu aspecte de vegades arrodonit. Es tracta dels núvols de gas que originen els embolcalls de les estrelles gegants vermelles, l’última fase de la vida de les estrelles, un cop han exhaurit el seu combustible.
A la zona del triangle d’estiu, si disposem d’un petit telescopi, se’n poden observar dues de molt destacables. A la Lira, uns 6º al sud de l’estrella Vega, hi trobem la nebulosa de l’Anell (M57), situada a uns 2300 anys llum, de forma arrodonida i només distingible en detall amb un bon telescopi. Gairebé al centre del triangle d’estiu trobem la nebulosa Dumbbell (M27), situada a uns 1300 anys llums i en la qual, amb un bon telescopi, és visible també la nana blanca central, el nucli d’aquest cadàver estel·lar.
Sabies que…L’hidrogen és el combustible dels estels durant la major part de la seva vida, que s’anomena seqüència principal. Els processos que el transformen en elements més pesats, i que requereixen temperatures d’almenys 10 milions de ºC, s’anomenen reaccions termonuclears, i succeeixen al nucli de totes les estrelles donant lloc a l’energia que en veiem i ens n’arriba en forma de llum. A més, com més massiva sigui una estrella, més ràpid “crema” aquest combustible, tenint una vida més curta.
MónNatura Pirineus 