L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Nous temps, nous models.

Article a càrrec de Jordi Abella Pons Antropòleg i Director de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu.

Des del juny de 1994, en què Casa Gassia com a cap de l’Ecomuseu obre al públic les seves portes, veu la llum –després de molts anys de gestació- un ambiciós projecte que pretén combinar la salvaguarda i gestió del patrimoni amb el desenvolupament local i territorial.

Ara, quan aviat farà els vint anys de la inauguració de Casa Gassia, volem en aquest article presentar algunes reflexions sobre aquests anys de funcionament i sobretot, començar a marcar algunes de les noves línies de treball que ens permetin plantejar el futur, en el nou i complex context econòmic i social en el que ja estem immersos.

Alguns referents teòrics. El concepte de territori, la nova museologia i els museus de societat.

L’Ecomuseu de les valls d’Àneu neix sota la influència directa de la nova museologia francesa que és caracteritzava per definir un mou model de museus més implicats en el territori, en la població local i el seu desenvolupament. Aquesta concepció, que durant els anys 80 i 90 va estar molt activa i reivindicada des de la museologia catalana, ha marcat molts dels eixos teòrics d’aquest projecte.

Els ecomuseus és consideren com un indicador del desenvolupament d’alguns canvis revolucionaris que han afectat a la concepció moderna del museu. S’ha passat del museu edifici al museu territori, de la col•lecció d’objectes emmagatzemada i protegida al patrimoni comunitari col•lectiu i del públic visitant a la comunitat implicada en la gestió del patrimoni.

Com diu Jean Davallon “los museos sólo pueden justificarse social y culturalmente en función de su destinatario: el público; o por decirlo con la nueva mueología, es la comunidad la que marca y consagra la razón de ser de estas instituciones como un instrumento de desarrollo cultural, social y económico a su servicio.”

Un altre concepte fonamental ha estat el de territori. El territori, tal com diu Mateo Hernando referint-se al concepte “local”, no s’ha de veure com una mera demarcació administrativa, sinó com un espai geogràfic amb unes característiques similars que es tradueixen en una situació socioeconòmica comuna. Els seus problemes i necessitats, la seva evolució històrica i cultural, han de ser recollides en la diagnosi territorial que es formuli dins del procés d’elaboració de l’estratègia de desenvolupament.

En aquest sentit és bàsic conèixer amb profunditat la realitat històrica, econòmica, social i cultural d’un territori abans de fer qualsevol proposta d’actuació o d’activar un procés de desenvolupament local.

I un tercer referent teòric, que alguns autors consideren com una certa evolució i actualització del ecomuseus i la nova museologia és la dels museus de territori. Tal com diu Carles Vicente: “Els museus, en general, han patit al llarg dels temps transformacions diverses i han acomplert funcions ben diferents: d’espai de representació simbòlica a espais d’intercanvi i comunicació d’experiències amb una clara funció social i integradora. En aquest procés, els museus han esdevingut complexos centres culturals especialitzats en la recuperació i investigació del patrimoni que conserven, a més de democratitzar-ne l’accés als ciutadans. Aquesta funció es fa encara més evident en els anomenats museus de territori, que prenen aquest com a objecte museístic primordial o element bàsic sobre el qual recolza el seu discurs.”

Aquests equipaments es defineixen i singularitzen per la proximitat i la implicació en el seu medi cultural-natural, per la vocació d’ús comunitari basat en la participació ciutadana i pel tractament integral dels béns patrimonials d’un espai determinat, allò que s’anomena el museu sense murs: l’exposició com a síntesi o preàmbul del veritable “museu-territori”.

A partir d’aquests referents teòrics, l’Ecomuseu de les valls d’Àneu ha anat desenvolupant diversos eixos de treball:

1.- La recuperació del patrimoni local. Promoció d’un producte cultural conjunt i coordinat.

A partir de la recuperació i la posada en valor de diferents infraestructures i edificis històrics, repartits per tota la vall es proposa organitzar un producte cultural de qualitat, suggerent al visitant, i que aporti coneixement i també dinamitzi el territori.

En aquest sentit proposem un viatge en el temps i en l’espai per introduir, d’una manera real i participativa, al visitant en la cultura i les formes de vida de la zona. En els primers anys el projecte el formaven:

• Casa Gassia d’Esterri d’Àneu, Casa museografiada originària del segle XVIII que ens permet introduir al visitant en com s’organitzava la vida domèstica de principis del segle XX i com ha anat evolucionant fins a l’actualitat.

Casa Gassia d’Esterri d’Àneu és un dels espais visitables més emblemàtics de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

• La serradora d’Alós, on s’explica el món de l’explotació forestal. Quan la fusta era matèria primera insubstituïble, i il•lustra el procés que se seguia des que es tallava al bosc fins que era transformada en taules per a la construcció

• El conjunt monumental de Son, format per l’església dels Sants Just i Pastor, el campanar llombard, el cloquer, el cementiri, i la torre del rellotge -antic comunidor per exorcitzar les tempestes -. En el seu interior es pot veure el retaule, obra de Pere Espallargues, una joia del gòtic lleidatà del segle XV, i les excel•lents mostres romàniques del patrimoni moble.

Però poc a poc, en aquests darrers anys s’han anat incorporant molts altres elements –alguns relacionats amb les esglésies romàniques o barroques de la vall- com el monestir de Sant Pere del Burgal o la vila closa d’Escaló, Santa Maria d’Àneu, Sant Joan d’Isil o Sant Pere de Sorpe i altres més etnològics o històrics com la formatgeria de Gavàs o la ruta dels búnquers de la Guingueta d’Àneu, entre d’altres .Cadascun d’aquests espais ecomuseístics, que definim com a antenes o radials, són testimoni d’algun aspecte relacionat amb el present, el passat i el futur del territori. Des de l’Ecomuseu intentem organitzar-ne una oferta, promoció i gestió coordinada i treballar conjuntament amb els ajuntaments, el bisbat d’Urgell i la Generalitat de Catalunya en el seu coneixement, conservació i difusió.

El paper dels guies interpretadors

En tot aquest procés de presentació i gestió de les antenes continua jugant un paper clau el paper dels i les guies interpretadors que gestionen les visites i ajuden a conèixer de primera mà els relats i discursos que acompanyen a les visites.

L’aposta per les visites guiades és fonamenta en les següents idees:

• La creació d’un equip de guies –més o menys estable- és una bona manera de crear connexions més intenses amb el propi territori i la població local. La majoria dels que fan i han fet de guia (en aquests quasi vint anys han passat ja diverses generacions) són gent del propi territori que mitjançant aquesta feina a més a més de mobilitzar uns recursos econòmics en forma de contractes laborals i aportar un interessant impacte econòmic directe, també participen més activament en el projecte ecomuseístic.

• Creiem que els guies aporten un valor afegit qualitatiu en la presentació i coneixement no sols dels espais visitats sinó també de tot el territori. El guia pot ser un bon intermediari per arribar a conèixer molts altres aspectes de la realitat social, econòmica i cultural del territori i, sobretot, pot donar respostes a preguntes, inquietuds i necessitats dels visitants que un altre mitjà comunicatiu més tecnològic potser no podrà fer.

• La visita guiada és fàcilment renovable, es pot actualitzar i personalitzar i no depèn de costosos manteniments tècnics que facin excessivament dependents les visites de sofisticats equips que el dia que no funcionen generen frustracions i decepcions. Això no vol dir que en alguns dels espais visitables es disposi de reforços comunicatius basats en tecnologia, presentacions museogràfiques o altres recursos.

Tot i que financerament el manteniment d’una estructura estable de guies interpretadors pot ser més costosa (s’ha d’invertir en formació, en sous i en gestió) que altres mitjans comunicatius i d’exposició (que en alguns casos un cop instal•lats ja no comporten despeses de manteniment), creiem que els beneficis socials d’aquests plantejaments són més alts.

El paper dels i les guies és fonamental en el projecte. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

El plantejament museogràfic de Casa Gassia, cap de l’Ecomuseu. Noves propostes.

L’any 1994 s’obre al públic Casa Gassia que és museografiada a partir dels continguts que va aportar la recerca sobre Casa i família a les valls d’Àneu que es va desenvolupar amb la col•laboració de la Universitat de Barcelona. En aquesta presentació museogràfica es van prioritzar els següents elements:

– Recuperar els espais propis de la casa i el manteniment d’aquells elements que encara hi estaven presents, tant de mobiliari com d’estructura, des dels més antics (segle XVIII) fins als més contemporànies (principis-mitjans del segle XX) per tal d’intentar donar una imatge evolutiva i viva de la casa i de l’espai domèstic. Volíem defugir d’una visió tradicionalista i nostàlgica del món familiar, i ens interessava molt poder anar contextualitzant històricament les transformacions i els canvis d’una casa agroramadera pirinenca entre els segles XVIII i XX. L’objectiu final era utilitzar el relat de la vida domèstica d’una casa per explicar que no existia una societat tradicional estàtica i immobilista i que no es pot entendre el patrimoni cultural sense el context econòmic, social i històric en el que està immers.

– Per una altra banda el fet de disposar d’espais i ambientacions originals, reflexes d’èpoques i moments històrics diferents, però convivint en un mateix edifici atorga una força patrimonial molt intensa a Casa Gassia. L’organització de l’espai, els materials de construcció, els detalls arquitectònics i els elements mobles que hi conviuen en conjunt ens ofereix una experiència patrimonial molt accessible i valorada pel visitant i que sovint no és pot comparar amb altres mitjans expositius més clàssics (objectes en vitrina, plafonatges, etc…). Calia reforçar aquesta idea de que era un patrimoni viscut i no tant simplement recreat. Per aquesta raó és va apostar per una museografia molt sòbria i neta, prioritzant sobretot els espais d’ambientació, la força pròpia del patrimoni original, i afegint únicament uns petits plafons interpretatius on es presentaven algunes fotografies dels anys 30 i 40 amb petits textos recollits i transcrits de la recerca oral i que ens permetien una millor contextualització.

Fins al moment han sigut molts els milers de visitants, tant locals com d’altres llocs, que durant tots aquests anys han passat per Casa Gassia i l’han visitada (sempre en visita guiada). En cada cas l’experiència de visita i la percepció que n’ha extret pot haver estat diferent. A molta gent gran els hi ha servit per recordar la seva infantesa i joventut, emportant-se una important dosi de memòria nostàlgica i fins i tot enyorança, a d’altres, sobretot gent jove, els ha sobtat veure com s’han transformat les cases i la vida en el seu interior en relativament pocs anys. En altres casos han valorat més el coneixement històric i cultural o en altres la força i ambientació del propi edifici. Percepcions diferents d’un mateix espai en funció d’aspectes com l’origen geogràfic, l’edat, l’experiència acumulada, el coneixement del territori o la pròpia sensibilitat del visitant.

Actualment hem obert un nou procés de reflexió per intentar replantejar alguns aspectes de la museografia de Casa Gassia. Després d’una primera inversió en aspectes de reforç arquitectònic de l’estructura i de la recuperació d’alguns nous espais de la casa que fins ara no eren accessibles per problemes de seguretat (bàsicament la tercera planta i el cap de casa). Ara estem definint cap a on han d’anar les noves actuacions. Partim d’algunes premisses de base:

– Creiem que cal mantenir i reforçar els espais originals de la casa i continuar utilitzant el guiatge com un element fonamental en la visita. De fet quants més anys passa més valor documental i històric va tenint Casa Gassia. De moment hem reforçat les opcions de visita introduint un sistema d’audioguies pensat bàsicament per augmentar l’opció de fer visites a altres idiomes d’una manera permanent.

– Proposem mantenir el mateix format de visita a la primera i segona planta de la Casa, actualitzant una mica el discurs històric i incorporant algun petit element de reforç audiovisual.

– Per una altra banda proposem la utilització dels dos nous espais recuperats (la 3a planta i el cap de casa) com a espais oberts on plantejar exposicions temàtiques temporals (anuals o bianuals) al voltant de temes relacionats amb la vida a les valls des d’una visió àmplia però amb algun tipus de relació (directa o indirecta) amb la casa i la família.

– I per una altra banda proposem també un nou format de visites guiades temàtiques, més personalitzades, en la que els visitants pugui canviar i triar el relat de la visita en funció dels seus gustos o interessos. Ens sembla que la casa és un espai museogràfic ideal per generar diferents discursos històrics i culturals sobre les formes de vida de les valls d’Àneu i la seva evolució. En aquest sentit estem elaborant diferents guions relacionats amb el món de les creences, de l’alimentació, l’economia, etc…que ens ajudaran a oferir un format de visita que cada cop pot ser diferent i canviant.

L’Ecomuseu ofereix una gran varietat d’activitats per recuperar i posar en valor el nostre patrimoni cultural. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

2.- La recerca. Coneixement i aplicabilitat. Una funció bàsica per al territori.

Que la recerca i la investigació és o hauria de ser una de les funcions bàsiques dels museus sembla que ningú ho posa en dubte. La crua realitat ens mostra, però, la dificultat que tenen la majoria dels museus del nostre país per poder desenvolupar correctament aquesta funció.

Tot i això, cal continuar reivindicant la necessitat que els museus fem recerca, amb col•laboració amb les universitats o d’altres centres o entitats, sobre el territori o els diferents àmbits en els que ens movem. En aquest sentit, cal també fer un pas endavant i reivindicar la recerca en dos sentits;

1.-El de l’aplicabilitat. Els museus poden ser uns magnífics intermediaris per poder extraure resultats d’aquestes recerques i buscar-ne aplicacions al mateix territori. Muntatge d’exposicions, iniciar processos de recuperació, reivindicació i restauració del patrimoni local, el retorn de coneixements a les escoles, organització de tallers i propostes lúdiques, creació de rutes, itineraris i altres productes divulgatius, etc…

2.- El de la contemporaneïtat. La recerca en els museus no s’ha de basar únicament en l’estudi de les col•leccions i els fons que salvaguarden. Cal incentivar el coneixement i l’anàlisi del territori i de la seva evolució històrica, econòmica i social. En aquest sentit, crec que sovint els museus prioritzem i valorem molt la recerca del passat i ens manca una certa visió més des del present que ens ajudi a connectar amb les necessitats de la població amb la que convivim.

Aquestes dues idees són les que articulen una gran part de la recerca i la investigació que durant aquests anys hem anat desenvolupant des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu. La recerca ens ha servit per crear i activar productes patrimonials i garantir-ne una màxima qualitat científica. En aquest sentit podem citar alguns exemples com la creació de guions per les visites guiades als radials, o el disseny de l’itinerari frontera i búnkers de la Guingueta d’Àneu, o també ens ha servit per detectar i analitzar potencials noves línies de desenvolupament que ens permetin activar nous recursos locals (com ha estat el cas dels estudis sobre artesania, turisme, patrimoni immaterial, etc…).

3.- La gestió d’espais expositius i museogràfics. La creació de nous relats.

A més de la gestió dels diferents espais ecomuseístics o radials, la majoria dels quals disposen d’elements museogràfics permanents, l’Ecomuseu de les valls d’Àneu disposa de diversos espais expositius oberts que intenten generar nous relats i actualitzar discursos museogràfics.

Disposem de 3 sales, amb un total aproximat de 250 m2, que es plantegen com a espais temporals que s’utilitzen bàsicament per acollir exposicions de producció pròpia o externa i que ens serveixen per renovar els discursos expositius cara a la població local i als visitants.

Dins el projecte disposar d’espais expositius no permanents és fonamental i ens permet la possibilitat d’utilitzar el discurs expositiu com un mitjà de recuperació del patrimoni local, de presentació de novetats, de generar debat i una acció directa amb la població local. Les exposicions temporals ens permeten actualitzar i augmentar constantment l’oferta patrimonial i poder obrir noves línies de comunicació amb la comunitat.

A més, sovint les sales d’exposició temporals són utilitzades per les escoles, associacions i altres entitats locals per generar els seus propis productes o activitats i utilitzar l’Ecomuseu com un mitjà d’expressió i reivindicació local.

Aquests espais expositius també és plantegen des d’una perspectiva polivalent i a més a més d’acollir exposicions tenen usos i funcions molt variades que sovint responen a altres necessitats que purament les museogràfiques. L’ús d’aquests espais per organitzar tallers, cursos, trobades, actes lúdics, concerts, obres de teatre o altres activitats que responen a les necessitats de la població local és constant i aquesta funció de dinamització social i cultural que està desenvolupant l’Ecomuseu és probablement una de les més valorades i reivindicades.

Aquest any 2012 ha tingut lloc la 2ª mostra de cinema etnològic

4.- El patrimoni i els museus com a potencial motor de desenvolupament per al territori. L’exemple de la dinamització de l’artesania local.

Els museus i altres entitats de gestió patrimonial poden ser de gran utilitat per al desenvolupament dels recursos locals. Més enllà de l’articulació d’una oferta turística i cultural de qualitat que generi visitants i activitat econòmica -directa e indirecta- a la ciutat, municipi o comarca, el patrimoni cultural i natural, en les seves diverses vessants i percepcions, pot ajudar a activar altres recursos propis de l’entorn. En aquest sentit defensem clarament la funció de motor de desenvolupament local que poden representar els museus.

Des de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu hem intentat anar treballant en aquesta línia i hem intentat desenvolupar diferents projectes des d’aquesta perspectiva. Un exemple ha estat el projecte de dinamització de l’artesania local que es va iniciar l’any 2000 i que actualment sembla consolidat i aporta interessants beneficis al territori.

La promoció de l’artesania local ha estat un dels eixos de treball d’aquests darrers anys de l’Ecomuseu. Foto: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

El camp d’actuació d’aquest projecte s’ha centrat en el sector artesanal relacionat amb el treball de la fusta, el teixit, el ferro, la terrissa i la cistelleria. Aquests materials, molt utilitzats històricament en l’elaboració d’objectes i eines quotidianes en la societat pirinenca, estaven en un procés d’abandonament i desús. Enteníem, però, que podien convertir-se en veritables icones o símbols d’unes formes de vida molt vinculades al territori i els seus paisatges humanitzats. Al mateix temps que es recuperava una part del nostre patrimoni cultural, també s’oferia la possibilitat d’articular un potencial sector econòmic que fins al moment era força desconegut, desestructurat i amb problemes de definició.

Prèviament i de forma paral•lela a aquestes actuacions i objectius finals, es posà en marxa l’estudi, documentació i col•lecció d’aquestes manifestacions artesanals. Així, encara avui, es recullen testimonis orals, gràfics, bibliogràfics i sobretot antics objectes que ens permeten acostar-nos a les diverses tècniques de treball, les tipologies i els materials utilitzats, l’estètica predominant i també, intentar documentar els usos i la simbologia de moltes d’aquestes produccions.

Dins d’aquest marc es van obrir diverses línies de recerca que ens han permès conèixer amb molta més profunditat la feina de terrissers, fusters i tallistes, torners, ferrers, teixidors, cistellers, etc. El context en el que treballaven, la distribució dels productes i els recursos decoratius i estètics que utilitzaven.

A partir d’aquest procés de documentació i recuperació hem treballat amb els artesans i artesanes de l’àmbit pirinenc per intentar recuperar materials, tècniques de treball i produccions (incloent tan reproduccions de peces antigues com noves creacions més contemporànies), hem creat una marca de qualitat artesana i hem obert un espai de presentació i d’exposició d’aquests materials artesans. En aquest procés hem vinculat més d’una trentena d’artesans i artesanes dins l’àmbit pirinenc i entre moltes altres resultats, hem aconseguit recuperar algunes tècniques i activar una mica més el mercat local artesà.

5.- Conclusions. Nous temps, noves necessitats, nous productes.

El nou context de crisis econòmica en la que estem plenament immersos fa que necessàriament obrim nous processos de reflexió sobre quin és el paper que hem de jugar els museus en la societat actual.

Aquesta reflexió que ha d’anar acompanyada de propostes i accions concretes passa també per la necessitat de buscar estratègies de racionalitat econòmica, cooperació entre sectors i de major eficiència en la gestió dels recursos. Cada cop més els museus ens hem de reinventar per donar resposta a un seguit de necessitats que ja van molt més enllà que la simple conservació i exposició d’unes col•leccions.

En aquest sentit, des de l’Ecomuseu aquesta reflexió passa entre altres temes per l’activació de nous recursos locals, trobar noves maneres de comunicar el patrimoni, desenvolupar una reflexió profunda sobre les relacions entre patrimoni i turisme i crear noves estratègies de cooperació i treball en xarxa.

Tot i que el futur és incert i els recursos públics molt escassos, crec que continua essent important reivindicar el paper que els museus podem jugar en la millora de la societat, sobretot dins l’àmbit local. Potser caldrà canviar algunes de les regles de joc, repensar els projectes i assumir més funcions cara al territori que ens envolta, però sens dubte seria un error que ara perdéssim tota l’experiència acumulada i el treball que any rere any han anat desenvolupant aquestes estructures patrimonials.

BIBLIOGRAFIA

Alonso Fernández, L. 2002 Introducción a la nueva museología. Alianza editorial. Madrid.

Hernando, M. 2007 El desenvolupament local. Barcelona. UOC

Roigé, X. 2007 “Del Museu d’etnologia al museu de societat” a Mnemòsine. Barcelona, Associació de Museòlegs de Catalunya i Museu d’Història de Catalunya.

Vicente, C. 2001 “Museus, Patrimoni, territori”, a Barcelona. Metròpolis mediterrània. Núm. 55, Ajuntament de Barcelona