Isil i la màgia del foc

Article a càrrec de Jaume Comas de Casa Foixenc d’Isil.

Isil, com tants i tants altres pobles pallaresos és una minúscula gota d’aigua enmig d’un mar embravit de serres i tossals de neus immaculades. L’aigua de les congestes i dels barrancs baixa per la Noguera Pallaresa fins al poble amb força. A l’arribar-hi, dubta per on passar i es divideix  en dos brancs que tornen a unir-se més avall, deixant entremig una illa, una espècie d’Île de la Cité del Pallars. Isil i el riu són companys, companys inseparables. El riu l’abraça  i l’acarona cada dia amb els seus braços suaus i subjugadors. És un abraçada d’amic, però  també és un abraçada traïdora, quan de tant en tant embogeix i davalla furiós durant alguna tempesta tardoral.

Isil es país de pastures i aigües cristal·lines.  Les seves muntanyes, que a l’hivern són cobertes de neu , acullen a l’estiu ramats i vacades que aprofiten l’herba tendra dels prats fins que, arribada la tardor baixaran de nou al poble per passar l’hivern . Els hiverns són llargs i durs. És l’època del torb, de les tempestes i de les vetllades a casa, mentre el paisatge s’amaga sota una espessa capa de neu que l’aclapara i el difumina fins que el sol d’una nova primavera el farà renéixer als colors i a la vida.. Isil és també un poble amb història, amb una vella història.  Mans artesanes van deixar  esculpides en les seves esglésies  els muts testimonis d’un art i d’una cultura mil·lenàries  que impertorbables veuen passar el temps, guardians petris de la fe d’un poble .

I sobretot a Isil hi viu gent, gent arrelada a la seva terra, a les seves tradicions, amant del treball i de la festa, gent que espera amb delit una nit a l’any, la seva nit.

Imatge: http://www.fallesisil.cat

Any rere any, Isil celebra la nit de Sant Joan la festa de les Falles, Aquesta festa fou declarada  d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1991, any que també es constituí l’Associació cultural Fallaires d’Isil amb l’objectiu de perpetuar aquesta festa ancestral. La celebració del solstici d’estiu va tenir en temps prehistòrics una complexitat ritual que avui dia encara desconeixem; als  Pirineus, el costum d’encendre foc aquesta nit s’ha perdut en molts indrets, però a  Isil mai s’ha deixat de celebrar la festa.

Les falles són troncs de pi, asclats i secs, que els fadrins del poble baixen aquesta nit de la muntanya del Faro situada uns quatre-cents metres per sobre del poble. La preparació de les falles comença una mesada i mig abans amb la tallada dels pins que s’escorcen i asclen per facilitar la seua assecada, Acabada la feina, es “planten” ,és a dir s’agrupen en piles de 20 o 30 formant una rotllana al voltant d’una falla central. El sol de juny farà la resta.

Imatge: http://www.fallesisil.cat

La vetlla de Sant Joan, els fadrins emprenen la marxa cap el Faro, on els esperen una cinquantena de falles.  Quan es fa fosc, encenen un gran foc, mentre  contemplen el poble, tot esperant l’encesa de la falla major plantada a la plaça, i que és el senyal que els indica l’inici de la sortida.  Llavors,  tots s’apressen a encendre la seva falla i  quan el primer fallaire emprèn el camí de baixada endinsant-se en les profunditats  de la nit,  la resta  es van afilerant l’un darrere l’altre fent-se llum amb les seves falles. Des del poble, la gent veu una gran serp de foc que es mou lentament cap el fons de la vall.  Les falles més grosses s’avien enceses costes avall; la seva trajectòria dibuixa  uns cercles de foc que col·laboren a fer més màgic el moment. Una mica per sobre de la vila, els infants, amb les falles que els han fet els seus pares o padrins,  esperen nerviosos  l’arribada dels fallaires;  quan arriben,  tots junts baixen cap a el poble on  els esperen les fadrines, que els ofereixen coca, vi i un ram de clavellines, xeringuilla i menta davant d’una foguera, mentre els músics animen els fallaires tocant la marxa de les Falles, la música de la qual va ser recuperada l’any 1979 per la Dolors Llopart i el Jaume Arnella.

Després els fallaires enfilen la carretera i van fins l’església de Sant Joan on hi ha el cementiri; allà fan una creu a la porta per recordar els difunts i tornen cap al poble, travessen els ponts i recorren els carrers i placetes, i quan arriben a la plaça major, donen una volta a l’església i finalment deixen caure els tions al voltant de la falla central fent una gran foguera que durarà fins ben entrada la matinada.

Els més vells del poble sempre havien dit que en llençar les falles a la foguera es ballaven unes danses que amb el temps s’havien perdut. Gràcies a Dansàneu i a les músiques recuperades l’any 1979, aquestes danses es van poder reconstruir, i l’any 1993 finalment es van poder tornar a ballar la marxa dels fallaires, el  ball de Bastons, així com el ball Pla i la Bolangera.

Imatge: http://www.fallesisil.cat

És evident que aquesta nit a Isil no és una nit com les altres . Alguna cosa misteriosa flota a l’ambient i totes les mirades es dirigeixen cap a la muntanya d’on ha baixat la llum purificadora,  mentre el rostre dels fallaires expressa la satisfacció per la proesa  realitzada. És la nit del foc, la nit màgica, la nit on se sent amb força  la crida de les muntanyes….un ritual ancestral ha tingut lloc  novament en un poble que no vol perdre els seus orígens.

Molts experts han volgut explicar el perquè de la festa. Ritus iniciàtic, culte a la fertilitat,  al foc o als arbres….Ningú ho sap de cert. Només els isilencs ho saben. Quan se’ls pregunta perquè ho fan això de baixar el foc de la muntanya;  diuen lacònicament: perquè sempre ho hem fet!  Aquesta és segurament  la veritable resposta sobre l’origen d’aquesta joia de la cultura pirinenca!

La fagina entra al galliner!

La fagina és una espècie d’activitat nocturna que durant les nits s’apropa a les cases de pagès per tal de buscar-hi aliment, principalment petits rosegadors com ratolins que es troben en els graners, pallers i galliners. Un cop allà el que es troba és un galliner ple de gallines i d’ous, una gran font d’aliment fàcil. Segur que heu sentit dir alguna vegada que “una fera ha entrat al galliner i ens ha mort les gallines però no se les ha emportat!”. Això es deu a què la fagina aprofita per entrar al galliner a través d’algun forat de la paret o de la malla i un cop dins comença a matar gallines, primer per menjar però després per practicar l’art de la caça practicant pel dia de demà.

Fagina (Martes foina)

cast.: garduña, aranès.: hagina, eusk.: lepazuri, ang.: beech marten, fr.: fouine.

La fagina, gorja-blanc, fetgina o fuïna és de la família dels mustèlids com d’altres espècie tan conegudes com el teixó, la llúdriga, la marta, la mustela, l’ermini, el visó… És considerada una feristela ja que en la seva alimentació carnívora sempre s’ha aprofitat dels recursos que l’home també utilitza com els conills, gallines, perdius, fruita, etc. Per això sempre ha estat perseguida i caçada fins a dia d’avui. La podem confondre fàcilment amb la marta (Martes martes), encara que el seu pèl és més castany i la taca del coll és més gran i blanca.

Té el cos allargat (42-56 cm.), una cua també llarga i peluda (21-27 cm.), orelles petites i ulls foscos i grossos per tal de captar molt bé la poca llum que hi ha durant la nit. El tret més destacable és la taca blanca del coll i pit arribant fins a les potes anteriors; d’aquí també li ve el nom de gorja-blanc (gorge en francès vol dir coll). Disposa d’unes ungles llargues per poder trepar els arbres i saltar de branca en branca, doncs és allà on caça i se sent refugiada dels depredadors com la guineu, els gossos, l’àliga i l’home. Són d’hàbits crepusculars i principalment nocturns però en boscos tranquils també poden rondar de dia. Presenta dimorfisme sexual, o sigui, diferències de dimensió entre els mascles i les femelles, en què el pes varia des d’1 kg. les femelles fins a 2,5 kg. els mascles.

La trobem distribuïda des del sud de la Península Ibèrica fins al nord de Polònia. A Espanya està repartida per gairebé tot el territori menys a les Illes Balears i Canàries. Es va descriure una subespècie M.f. mediterranea més gran i amb lleugeres variacions de coloració en el pelatge tot i que no existeixen motius per mantenir la seva validesa ja que els caràcters externs diagnòstics presenten una gran variació. Degut a la seva extensa distribució, l’espècie presenta certa variabilitat geogràfica en quan a dimensió i morfologia.

És territorial i viu solitària i només a l’època d’aparellament el territori coincideix entre mascles i femelles. Marquen el territori dipositant una substància anomenada mesq i ho fan a sobre les soques d’arbres i pedres dels camins,. L’extensió per la que es poden moure pot variar segons la localització, arribant als 2 km quadrats i tenen costum de viure aprop de nuclis habitats per tal de treure’n profit com l’aliment o refugi en pallers vells i quadres d’animals. Solen viure en un forat de grans arbres o en petites coves de les zones rocoses, llocs foscos, amagats i on es sentin segurs. Podem observar els seus rastres fàcilment en forma d’excrements i petjades.

Presenta implantació diferida, és a dir, que el zel succeeix des de juny fins a mitjans d’agost i té una gestació de 55-60 dies, però no tindrà el part fins el març o abril de l’any següent, provocant així una parada de la gestació. Fan de 2 a 4 cadells i mamaran fins als 3 mesos d’edat; a partir d’aleshores aprendran a viure i caçar al costat dels seus pares. L’esperança de vida és de 8 a 10 anys.

S’alimenta de petits rosegadors com ratolins i talpons, ocells i ous, però també s’aprofita de conills i perdius, també inclou a rèptils, per tant és principalment carnívor tot i que estacionalment menja fruita com les figues, les mores,… .

És una espècie molt apreciada pels amants de la fotografia nocturna degut a la gran dificultat per capturar aquests moments tan especials de la seva vida durant la nit; per exemple enxampant-la fent un salt per les teulades de llosat dels pobles pirinencs, o entrant al galliner per una escletxa de la malla.

Dia Mundial de les papallones

Les papallones i els prats de dall un vincle en perill d’extinció

Avui celebrem el dia mundial de les Papallones.

Les papallones (lepidòpters) són un conjunt d’insectes que formen part del nostre medi i per tant de la biodiversitat dels nostres territoris. La pèrdua o deteriorament de la biodiversitat, fa minvar la productivitat dels ecosistemes i paral·lelament fa minvar la producció de bens i serveis.

La reducció de la diversitat biològica, també ens afecta de manera directa en la pèrdua de patrimoni, la nostra identitat sociocultural esta lligada directament amb el nostre medi.

Els prats de dall, formen part del context sociocultural dels Pirinencs, l’herba i el redall han servit per nodrir a molts caps de bestiar  però indirectament gràcies al seu ús s’ha mantingut un equilibri ecològic del qual ha nascut una perfecta relació entre els insectes, i les flors.

Actualment,  l’humà com a ésser viu que gaudeix del medi, passa en moltes ocasions desapercebut de la importància del manteniment de les nostres pastures montanes, ja que són molts els insectes i basicament molts lepidopters especialistes en la riquesa de la flora d’aquest hàbitat, que depenen exclusivament dels prats de dall.

Els lepidòpters, del grec lepis (escates) i pteron (ales), formen part de la comunitat d’insectes amb més atracció per l’ésser humà. Les seues formes i colors ens sedueixen i alhora són un bon aliat en les nombroses passejades  de primavera i estiu. Les volianes, voliaines, palometes, papallones tal i com les coneixem, són un bioindicador ambiental per excel·lecencia, la seva presència ens garanteix un molt bon estat de salut de l’indret on les trobem.

Els canvis d’usos de la nostra geografia implica que els index d’abundància d’aquests especialistes, creixi o minvi segons l’ús que l’ésser humà faci del territori. L’abandonamen dels prats, conduirà a l’embrossament, mitjantçant plantes arbustives i posteriorment amb vegetació arbòria, el paisatge és tornarà més “dens” i aquelles especies que depenen exclusivament del producte que ofereixen els prats dalladors desapareixeran.

Un estudi desenvolupat al Regne Unit mostra la gran regresió de moltes espècies, concretament les depenents de prats, mentre que les espècies d’hàbits més forestals s’han mantingut a un nivell elevat i aquelles més generalistes han quedat estables.

Aquest concepte podria ser perfectament aplicable al nostre territori, d’aquí que esdevingui clau la preservació dels nostres prats de dall, per mantenir una relació que per disort la prodiem definir en perill d’extinció.

Dia Mundial del Medi Ambient

El Dia Mundial del Medi Ambient és el major esdeveniment global a favor del medi ambient. Establert per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1972 durant la conferencia d’Estocolm, on també es va aprovar el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), ha crescut fins convertir-se en una de les principals eines per a estendre la consciència sobre el medi ambient, arribant fins i tot a impulsar accions polítiques en aquest camp.

El dia de celebració és avui 5 de juny tot i que es realitzen activitats de conscienciació vers el medi ambient durant tot l’any. Els objectius principals d’aquesta jornada són motivar a les persones per a què es converteixin en agents actius del desenvolupament sostenible i equitatiu i promoure el paper de les comunitats en el canvi d’actitud envers temes ambientals i fomentar la cooperació. Arreu del món tenen lloc múltiples activitats per part de col·lectius, institucions, associacions i ciutadans particulars alhora que es converteix en un succés multimèdia que genera multitud d’articles i reportatges de temàtica mediambiental. És un dia festiu en el que tots caminem junts amb un mateix objectiu: assegurar un planeta net, verd i segur per a nosaltres i les generacions futures.

Enguany el lema de la celebració del dia mundial del medi ambient fa referència al malbaratament alimentari “Think. Eat. Save” (Pensa. Alimenta’t. Estalvia). Es vol conscienciar a la ciutadania sobre el consum responsable dels aliments i la reducció de residus i així evitar una pèrdua elevada d’aliments.

Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per la Alimentació i l’Agricultura) un terç de la producció alimentària del planeta es perd o és rebutjada. Si malbaratem menjar, tots els recursos emprats per produir-lo també són malbaratats i això inclou l’energia necessària per produir-lo, la feina humana, els recursos naturals, les emissions de gas durant tot el procés que hauran sigut sense cap profit i els diners destinats a aquesta producció. I a més, aquest fet també genera conseqüències negatives en el medi ambient a l’incrementar els residus generats. Només un exemple: un litre de llet suposa gastar 1.000 litres d’aigua per a produir-lo i per produir una hamburguesa calen 16.000 litres!

De fet, la producció global d’aliments ocupa un 25% de la superfície habitable, un 70% del consum d’aigua, un 80% de desforestació i un 30% de les emissions de gasos. És una de les activitats que més afecten a la pèrdua de biodiversitat i a l’alteració del medi ambient especialment en els canvis de l’ús del sòl.

Segons l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) només a Catalunya, anualment es malbaraten més de 260.000 tones d’aliments, que es correspon al 7% del que adquireixen les famílies, els restaurants i els comerços. És a dir, cada català llença cada any uns 35 quilos d’aliments que es poden aprofitar, dada que equival a llençar el menjar consumit durant uns 25 dies o a alimentar mig milió de persones. Si parlem en termes econòmics, la pèrdua és de 112€ per habitant i any; un total de 841 milions d’euros a tot Catalunya.

Però, què podem fer nosaltres? En primer lloc hem de ser conscients de l’impacte de les nostres decisions alimentàries i de com prendre-les informats al 100%. Aquestes decisions reduiran el volum de residus generats, ens faran estalviar diners i contribuiran a disminuir l’impacte ambiental de la producció d’aliments. Hem d’escollir aquells aliments amb impacte ambiental menor, amb poc ús de químics; adquirir productes als mercats locals coneixent que el transport ha sigut menor i per tant, les emissions de gasos també; menjar aliments de temporada i comprar només el veritablement necessari i que puguem conservar correctament.

Si voleu un conjunt de propostes per prevenir i evitar el malbaratament alimentari podeu consultar la guia “Un consum + responsable dels aliments” elaborada per la Universitat Autònoma de Barcelona per encàrrec de l’Agència Catalana de residus com a resum del diagnosi del malbaratament alimentari a Catalunya. Paralel·lament, també la UAB i, en aquest cas en col·laboració amb la Fundació Alícia (Fundació acollida per la Fundació Catalunya-La Pedrera),  ha elaborat recentment la guia “Aprofitem el menjar”, una publicació per la prevenció del malbaratament alimentari adreçada a hotels, restaurants i càterings i de la que ja us vam parlar en aquest bloc.

Els bolets de primavera. El Marçot (Higrophorus marzuolus)

Article de l’equip educatiu de MónNatura Pirineus publicat a la revista “La Borrufa” del mes de juny.

La tardor no té l’exclusiva dels bolets. Els bolets de primavera apareixen a partir de febrer i començant per la costa, de cotes baixes van pujant cap a cotes més altes a mesura que el sol comença a escalfar i les gelades es van fent menys freqüents i va pujant la temperatura del subsòl.

Foto: valentirasa.blogspot.com

La primera espècie que floreix és el marçot, carbonera o bolet de neu (Higrophorus marzuolus) que pot començar a créixer sota la molsa i fullaraca i fins i tot neu a partir de febrer als boscos de pi roig, alzina i roure a la comarca d’Osona i al massís del Montseny. Una mica més tard apareixerà a l’alta muntanya a boscos de coníferes humits i foscos, rics en matèria orgànica i amb substrats lleugerament àcids o neutres. Boscos madurs de pi roig, pi negre i avets del Pirineu axial amb pendents suaus, restes vegetals i molsa com els que trobem, al nord del Ripollès, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà o la Vall d’Aran són els seus preferits.

El marçot té un carpòfor o barret convex o aplanat i carnós, de 10 a 15 cm. de diàmetre i color blanquinós de jove i més grisós amb el temps que el mimetitza entre les restes de vegetació del terra. Cal ser un expert rastrejador per entreveure o intuir la punta d’un marçot entre la molsa i anar-los desenterrant. El peu és robust i blanc grisós i la seva carn és blanca i compacta amb olor suau i gust dolç a l’igual que la carn del carpòfor. Les làmines estan bastant separades, decurrents, blanques i gruixudes amb tonalitats grisoses quan és adult i la seva esporada és de color blanc.

En aquesta època de l’any és l’única espècie gran que trobarem en aquests boscos i confondre’l serà  difícil.

La temperatura del terra és un dels factors que influeix en la seva aparició que comença quan el subsòl a 15 cm. de profunditat està al voltant dels 2 ºC i finalitza quan comença a superar els 9 ºC.

Foto: funghiitaliani.it

Per poder trobar el marçot ens podem fixar en alguns indicadors que ens poden ajudar a localitzar-lo. Un és un petit bolet tòxic anomenat comunament xivata dels marçots, Entoloma hirtipes, que coincideix en hàbitat i temps amb ell.

L’altre és una petita planta anomenada herba fetgera, Hepatica nobilis, que creix en el mateix terreny i la seva època de floració coincideix amb la del marçot.

És un espècie poc coneguda a Catalunya degut a la seva difícil localització però molt valorada a diferents països de la regió alpina ja que és un excel·lent comestible amb un gust dolç i una textura tova i una mica gelatinosa semblant a la llenega.

Sabíeu què?

El marçot amb el seu nom deixa clar a partir de quin mes podem començar a buscar-lo. Un altre nom que rep és el de bolet d’esquirol ja que agrada molt a aquesta espècie com també al porc fer i al cérvol que troben en aquests bolets una bona font d’alimentació després del rigorós hivern. La competència per trobar-lo serà dura!

El zoom…

El marçot, com moltes altres espècies de bolets, micorriza amb plantes llenyoses. Això vol dir que s’estableix una relació simbiòtica (les dues espècies obtenen beneficis) entre el fong (mycos) i les arrels de la planta (rhizos) on el primer aporta a la planta nutrients, minerals i aigua i obté de la planta hidrats de carboni i vitamines que ell no pot sintetitzar i la planta sí mitjançant la fotosíntesis i altres reaccions internes.