El cant del gall fer

Una de les espècies més emblemàtiques dels Pirineus és el gall fer i durant el mes de maig el podem escoltar fent un cant característic i significatiu de què està en època de zel. És molt difícil de veure ja que és tímid i sempre està a l’aguait a sobre dels arbres. Si el trobem serà en boscos subalpins de pi negre i avet, d’entre 1700 i 2000 metres d’alçada, i tot l’any habita aquests masses forestals denses. Està considerada espècie amenaçada i la redacció de plans de gestió esdevé de vital importància per a la seva conservació.

Gall fer (Tetrao urogallus sub. aquitanicus)

Cast.: urogallo, aranès: paom, eusk.: basoilar, ang.: capercaillie, fr.: grand tértas.

El gall fer és un au de l’ordre dels galliformes i de la família dels Tetraònids que trobem present per tot Europa. Aquí a la Península Ibèrica la trobem present a la part més nord i amb dues subespècies, a Cantàbria la subespècie cantabricus i als Pirineus la subespècie aquitanicus. A la resta d’Europa hi ha una gran varietat de subespècies.

• T. u. aquitanicus Ingram, 1915 – Pirineus
• T. u. cantabricus Castroviejo, 1967 – Serralada Cantàbrica
• T. u. major C. L. Brehm, 1831 – Alemanya fins el sud-est de los Països Bàltics i Península Balcànica.
• T. u. rudolfi Dombrowski, 1912 – Monts Carpats i muntanyes Rodope.
• T. u. taczanowskii (Stejneger, 1885) – Sibèria central fins els monts Altai i el nord-oest de Mongòlia.
• T. u. uralensis Menzbier, 1887 – Sud dels monts Urals i sud-oest de Sibèria.
• T. u. urogallus Linnaeus, 1758 – Escandinàvia.
• T. u. volgensis Buturlin, 1907 – Centre i sud-est de Rússia.
• T. u. kureikensis Buturlin, 1927.
• T. u. lonnbergi – Península de Kola.
• T. u. karelicus – Finlàndia i Carèlia.
• T. u. pleskei – Bielorrússia, nord de Ucrània i Rússia europea.
• T. u. obsoletus – Nord de Rússia i nord de Sibèria fins els trams alts del riu Lena.

És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.

Hi ha una gran diferència entre el mascle i la femella, tant per les seves dimensions com pel color del plomatge. D’això se’n diu dimorfisme sexual; i és que el mascle sol assolir des dels 4 als 6 quilograms de pes mentre que la femella uns 1,5 a 2,5 quilograms. La coloració general del mascle és totalment negrós i grisós, a la part del pit té reflexos de color verd metàl·lic i el carpó de l’ala presenta una taca blanca. La part ventral i al final de la cua varien del color negre al blanc depenent de la subespècie. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota del bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall, una carúncula a sobre l’ull de color roig que s’infla i coloreja durant l’època de zel i els tarsos plumats.

La femella té una coloració críptica, és a dir, un color del plumatge totalment adaptada als colors de l’entorn del medi on viu, i és que, com que fan el niu a terra han de tenir un camuflatge molt bo per no ser descobertes quan estan covant el niu. Les tonalitats van dels marrons foscos fins a marrons clars passant per motejats blancs i negres. La part ventral és de color lleugerament més blanquinós i groguenc i també presenta carúncula però de menor dimensió que el mascle i els tarsos també plumats.

Ambdós sexes tenen adaptacions molt bones per protegir-se de les baixes temperatures com els tarsos plomats, un dits grossos amb unes petites barbes i filopluma (dues plomes d’un sol raqui).

Els polls tenen una coloració semblant a la femella, de camuflatge i a partir dels 3 mesos ja comencen a adquirir el plomatge de mascles i femelles adults.

Si no el veiem, podrem saber que està present en un bosc quan trobem els seus rastres, tant excrements com petjades. Els excrements es diu que son com filtres de cigarreta, més grans en els mascles que en les femelles i les petjades les podem observar molt bé a sobre de la neu.

L’època de zel comença al mes de març però quan més es manifesta és al maig i ho fan d’una manera molt característica. S’ajunten tots els galls i gallines de la zona en un punt concret anomenat “cantader” i allí es on hi ha l’exhibició dels mascles a dalt dels arbres i a terra, tant del cant com del plomatge, davant les femelles i són elles qui seleccionaran el millor mascle per deixar descendència. El mascle fa una mena de dansa a sobre dels troncs per fer-se vistós i desplega una impressionant cua en forma de ventall. En aquest punt és on hi ha les baralles de mascles que moltes vegades acaben amb la mort d’algun d’ells. Els mascles i les femelles canten des del trenc d’alba fins a mig matí i el mascle ho fa fent un “cloc-cloc-shifi-shifi-…” i la femella “hoc-hoc-hoc-…”.  En el moment que el mascle està cantant es diu que està en èxtasi perquè, en aquest moment que dura pocs segons, és quan no hi sent ni hi veu, i antigament s’aprofitaven aquests moments d’èxtasis per acostar-se i poder-lo caçar amb un tret d’escopeta.

So: Guia sonora de las aves de España (F.Llimona, E.Matheu y J.C.Roché)www.sonidosdelanaturaleza.com

Fan el niu a terra com totes les gallinàcies i cada femella sol posar de 6 a 7 ous que incubarà uns 24-26 dies. Sortiran els polls que estaran amb la mare fins als 3 mesos d’edat i a partir d’aquest moment ja s’independitzaran.

La seva alimentació és bastant variada depenent de l’època de l’any; a la primavera i estiu menja brots tendres de plantes, herba, larves, crisàlides de formiga, glans, etc i a la tardor i hivern, fruits del bosc com el nabiu, gerds, grosella i fulles de pi.

Si bé el gall fer està protegit a Espanya des del 1986, les seves poblacions han anat disminuint poc a poc fins a nivell alarmants segons la regió. Tot i que la caça furtiva està molt perseguida, actualment la destrucció i alteració de l’hàbitat és la principal causa de desaparició, com la desforestació, la presència d’activitats humanes, la construcció de línies elèctriques, etc.

Actualment, en la redacció de plans tècnics d’aprofitament forestal es té molt considerat la preservació d’aquesta espècie al territori, aplicant unes actuacions sostenibles amb l’espècie i el medi on viu. En la mateixa línia, el Departament de Medi Ambient, anualment fa censos i seguiment de les poblacions per tal de gestionar i millorar tan l’espècie com el seu hàbitat.