El cel nocturn de juny

Entrem al mes de juny i malgrat costi trobar bones nits d’observació, amb la primavera plujosa que estem tenint hem de pensar que les nits de juny seran bones per a gaudir del cel fosc.

Un dels punts positius de les nits de juny és que hauríem de començar a tenir temperatures més agradables per a realitzar les observacions. D’altra banda, un dels punts negatius és que per aquells amants d’anar a dormir aviat, la foscor cada dia tardarà més a arribar fins al dia 21 de juny (solstici d’estiu) moment en que aquesta tendència es capgirarà.

Constel·lacions

Com cada mes, les constel·lacions circumpolars seran observables però aquesta vegada, la constel·lació de Cassiopea serà la que quedarà més baixa a l’horitzó i, per tant, segons des d’on fem l’observació no es podrà veure.

Les constel·lacions d’hivern ja no s’observen i, en tot cas, Càstor i Pòlux, les estrelles més brillants de la constel·lació de Gèminis, seran les primeres de marxar per l’horitzó oest perseguint les constel·lacions hivernals.

Les constel·lacions de La Corona Boreal, Hèrcules i el Bover tindran posició de privilegi, ubicades a la part central del cel celest.

Tot i aquestes constel·lacions de les que ja n’hem anat parlant els mesos anteriors, aquesta vegada farem referència a una constel·lació que no és molt coneguda però que ocupa una part important del cel, direcció sud. És el Serpentari (Ophiuchus), que representa un home portant una serp sota el braç, dividint la constel·lació de la serp amb dos porcions: el cap i la cua. Aquesta és una constel·lació que tot i trobar-se a l’Eclíptica no és considerada una de les constel·lacions zodiacals tradicionals. El Serpentari representa el metge llegendari Asclepi, amb coneixements increïbles fins al punt d’arribar a ressuscitar els morts.

La Lluna

El dia 8 de juny tindrem Lluna Nova que anirà creixent fins la nit de la revetlla de Sant Joan. Nit màgica per si sola, però aquest mes de juny, també amb Lluna Plena.

Planetes observables

L’únic planeta observable en bones condicions serà el planeta Saturn durant les primeres hores de la nit, observable durant tot l’estiu però cada vegada desapareixen més aviat.

Destacat del cel profund

Són molts els objectes de cel profund que es poden observar durant aquestes nits de finals de primavera, però en aquest cas en destacarem la M81 (Galàxia de Bode), una galàxia espiral perfecta que es troba ubicada a la constel·lació de l’Ossa Major, a una distància de 12 milions d’anys llum. La va descobrir Johann Elert Bode al segle XVIII i d’aquí en ve el seu nom.

És un objecte fàcilment observable amb telescopi degut a la seva proximitat a la nostra Via Làctia i a la seva magnitud aparent, o sigui, a la lluminositat que percebem.

Aquesta galàxia dóna nom al grup format per un conjunt de 34 galàxies ubicades a la constel·lació de la Ossa Major, sent un dels grups més propers al Grup Local que conté la nostra Via Làctia.

Sabies què…

Actualment, el telescopi més gran del món és el Gran Telescopio de Canarias (GTC), que treballa amb 36 peces hexagonals que formen un diàmetre de 10.4 metres.

No obstant, a Hawai es construirà el TMT (Thyrty Meter Telescope) que serà el més gran del món amb 30 metres de diàmetre. Es creu que amb pocs anys ja estarà en funcionament.

D’altra banda, tot i que només són previsions i projectes, l’Observatori Europeu Austral (ESO) té planificat construir en els propers 10 anys el que serà el telescopi més gran del món, l’European Extremely Large Telescope (telescopi europeu extremadament gran), a Xile. Segons les previsions, aquest telescopi tindrà un diàmetre de 39 metres.

El Parc Natural de l’Alt Pirineu, una fórmula per posar en valor el territori a partir de la conservació del seu patrimoni natural i cultural

Article a càrrec de Jordi Palau i Puigvert, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Avui 24 de maig se celebra el Dia Europeu dels Parcs, que commemora la creació del primer parc nacional europeu l’any 1909, a Suècia. Des de 1999, els membres de la Federació de Parcs Nacionals i Naturals d’Europa (Europarc) organitzen activitats al voltant d’aquest dia (o en dies propers) a les àrees protegides, amb l’objectiu de fomentar-ne el coneixement. Una bona oportunitat, doncs, per reflexionar sobre el que són espais protegits com els parcs nacionals i naturals, i el que aporten als territoris on s’ubiquen.

Font: Parc Natural de l’Alt Pirineu

El més immediat que ens ve al cap en parlar de parcs naturals és la conservació de la natura. I efectivament, aquesta és la seva principal raó de ser: els parcs s’ubiquen en territoris que, podríem dir, estan “per sobre de la mitjana” pel que fa als valors del seu patrimoni natural, i aquest fet és en última instància el que motiva la seva creació. Per exemple, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, situat sobre 70.000 ha de les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, és una eina per millorar l’estat de conservació d’elements paisatgístics com cims i estanys d’alta muntanya (com la Pica d’Estats o l’estany de Certascan), boscos madurs de coníferes, prats de dall i zones de pastura creades per l’acció mil·lenària del bestiar domèstic, i boscos de ribera que ressegueixen els rius principals. En aquests indrets no només hi troben refugi espècies amenaçades d’animals i plantes, com el trencalòs, el gall fer, l’ós bru o la savina turífera, un petit arbre descobert al Parc i que no es troba enlloc més de Catalunya. També s’hi troben races autòctones de bestiar que estan a punt de desaparèixer, com la vaca pallaresa, i molts elements arquitectònics o culturals lligats a l’activitat ramadera.

Font: Parc Natural de l’Alt Pirineu

Assegurar que tots els elements anteriors i molts altres mantinguin una “bona salut” és, com hem dit, la funció més genuïna del Parc Natural, que treballa mitjançant actuacions de conservació directa i mitjançant eines de conservació preventiva (informes o autoritzacions), que passen molt desapercebudes però sovint són les més efectives per aconseguir que les activitats que es fan en el territori es facin igualment però sense perjudicar els seus valors naturals.

No obstant, aquesta funció principal de conservació per si sola quedaria coixa, ja que el Parc es situa en un territori habitat, en el qual els seus habitants hi porten a terme nombroses activitats econòmiques, socials i culturals, i que a més ofereix grans oportunitats per al lleure de moltes persones que el visiten i l’enriqueixen. Tot plegat fa que el Parc dugui a terme una tasca molt intensa per ajudar a que el patrimoni natural i cultural esdevingui un actiu per al desenvolupament sostenible dels 15 municipis que hi aporten terrenys. Serà la millor manera que la societat faci seva la importància de conservar aquest patrimoni, i de fet és aquesta línia de treball la que requereix més recursos de l’acció del Parc.

Font: Parc Natural de l’Alt Pirineu

El treball del Parc en l’àmbit del desenvolupament socioeconòmic inclou des de la formació de guies-interpretadors que permetin crear ocupació vinculada a la natura, fins a l’impuls de fires per donar a conèixer el potencial del territori (fires de Santa Teresa, del ferro o de productes del Parc…), passant per la creació i manteniment de xarxes d’itineraris i miradors de paisatge, equipaments de valorització dels recursos com la Casa de l’Ós, la convocatòria de subvencions per recolzar les iniciatives locals que promouen la conservació, o el foment de programes d’emprenedoria rural ambiental.

La funció dels parcs es basa en un treball que no acaba mai, destinat a potenciar les iniciatives de desenvolupament que afavoreixen la conservació, i minimitzar els impactes que degradarien els valors més rellevants del territori. En llocs dinàmics socialment és un “equilibri inestable”, sempre sorgeixen noves situacions a les quals donar resposta, i més encara en l’actual context d’incertesa i de crisi econòmica, que obliga a replantejar moltes línies de treball i a buscar-hi noves perspectives o maneres de fer. És en aquest context que els territoris rurals on s’han declarat parcs naturals o nacionals compten amb una eina més per afrontar els reptes del futur, sense haver de renunciar a la seva identitat.

Més informació a: www.gencat.cat/parcs  i  www.facebook.com/pnaltpirineu

17 de maig, Dia mundial del reciclatge

Avui es celebra el dia mundial del reciclatge, un concepte que cada vegada tenim més interioritzat en la nostra tasca del quotidià però un terme que moltes vegades ens pot crear confusió. Tenim clar què vol dir reciclar?

Entenem per reciclar aquella acció de tornar a introduir en el cicle de producció i consum, productes obtinguts de residus. El reciclatge implica el processament de materials utilitzats per a què puguin ser productes nous i per tant, amb aquesta acció assolir una minimització de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El símbol internacional, deixa clarament entès aquest tancament del cicle.

Anem a aclarir termes. L’acció de dipositar un envàs en un contenidor no és ben bé reciclar, amb aquesta acció som partíceps de  la separació de les deixalles que afavorirà a una bona recollida selectiva. Per tant, entenem per recollida selectiva aquella acció que consisteix a recollir diferenciadament diferents fraccions dels residus amb la finalitat de poder-les reciclar.

La recollida selectiva i el reciclatge permeten estalviar recursos energètics  per a la fabricació dels productes a partir de matèries primeres verges.

L’aspecte bàsic de la recollida selectiva és la selecció que els ciutadans i els comerços realitzen dels productes recuperables i que, posteriorment, l’administració s’encarrega de gestionar.

L’any 2011 a Catalunya es van recollir selectivament 1.643.697 tones de residus.

• 411.757 tones de matèria orgànica
• 408.531 tones de paper i cartró.
• 180.710 tones de vidre.
• 137.039 tones d’envasos lleugers.

Aquestes dades ens hauríen de fer pensar vers les 3 erres: Reduïr, Reutilitzar i Reciclar, el reciclatge hauría de ser la darrera opció, si vetllem per la compra de productes amb el mínim embolcall, de ben segur que assolirem que aquestes dades en un futur es minimitzin.

Us deixem una taula que us pot facilitar conèixer exactament on va cada producte utilitzat per realitzar un triatge correcte.

Desitjem que cada dia sigui el dia mundial de la conscienciació vers els residus. Per molts anys!

En una propera entrada al bloc us explicarem la tasca específica de reciclatge que fem a MónNatura Pirineus.

*Dades actualitzades de la recollida selectiva  a Catalunya (Font: Agència Catalana de Residus)

El cant del gall fer

Una de les espècies més emblemàtiques dels Pirineus és el gall fer i durant el mes de maig el podem escoltar fent un cant característic i significatiu de què està en època de zel. És molt difícil de veure ja que és tímid i sempre està a l’aguait a sobre dels arbres. Si el trobem serà en boscos subalpins de pi negre i avet, d’entre 1700 i 2000 metres d’alçada, i tot l’any habita aquests masses forestals denses. Està considerada espècie amenaçada i la redacció de plans de gestió esdevé de vital importància per a la seva conservació.

Gall fer (Tetrao urogallus sub. aquitanicus)

Cast.: urogallo, aranès: paom, eusk.: basoilar, ang.: capercaillie, fr.: grand tértas.

El gall fer és un au de l’ordre dels galliformes i de la família dels Tetraònids que trobem present per tot Europa. Aquí a la Península Ibèrica la trobem present a la part més nord i amb dues subespècies, a Cantàbria la subespècie cantabricus i als Pirineus la subespècie aquitanicus. A la resta d’Europa hi ha una gran varietat de subespècies.

• T. u. aquitanicus Ingram, 1915 – Pirineus
• T. u. cantabricus Castroviejo, 1967 – Serralada Cantàbrica
• T. u. major C. L. Brehm, 1831 – Alemanya fins el sud-est de los Països Bàltics i Península Balcànica.
• T. u. rudolfi Dombrowski, 1912 – Monts Carpats i muntanyes Rodope.
• T. u. taczanowskii (Stejneger, 1885) – Sibèria central fins els monts Altai i el nord-oest de Mongòlia.
• T. u. uralensis Menzbier, 1887 – Sud dels monts Urals i sud-oest de Sibèria.
• T. u. urogallus Linnaeus, 1758 – Escandinàvia.
• T. u. volgensis Buturlin, 1907 – Centre i sud-est de Rússia.
• T. u. kureikensis Buturlin, 1927.
• T. u. lonnbergi – Península de Kola.
• T. u. karelicus – Finlàndia i Carèlia.
• T. u. pleskei – Bielorrússia, nord de Ucrània i Rússia europea.
• T. u. obsoletus – Nord de Rússia i nord de Sibèria fins els trams alts del riu Lena.

És una espècie forestal de distribució paleàrtica boreal acostumada a viure amb climes freds i presència de neu i la major part del temps està reposant a sobre de les branques de grans arbres.

Hi ha una gran diferència entre el mascle i la femella, tant per les seves dimensions com pel color del plomatge. D’això se’n diu dimorfisme sexual; i és que el mascle sol assolir des dels 4 als 6 quilograms de pes mentre que la femella uns 1,5 a 2,5 quilograms. La coloració general del mascle és totalment negrós i grisós, a la part del pit té reflexos de color verd metàl·lic i el carpó de l’ala presenta una taca blanca. La part ventral i al final de la cua varien del color negre al blanc depenent de la subespècie. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota del bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall, una carúncula a sobre l’ull de color roig que s’infla i coloreja durant l’època de zel i els tarsos plumats.

La femella té una coloració críptica, és a dir, un color del plumatge totalment adaptada als colors de l’entorn del medi on viu, i és que, com que fan el niu a terra han de tenir un camuflatge molt bo per no ser descobertes quan estan covant el niu. Les tonalitats van dels marrons foscos fins a marrons clars passant per motejats blancs i negres. La part ventral és de color lleugerament més blanquinós i groguenc i també presenta carúncula però de menor dimensió que el mascle i els tarsos també plumats.

Ambdós sexes tenen adaptacions molt bones per protegir-se de les baixes temperatures com els tarsos plomats, un dits grossos amb unes petites barbes i filopluma (dues plomes d’un sol raqui).

Els polls tenen una coloració semblant a la femella, de camuflatge i a partir dels 3 mesos ja comencen a adquirir el plomatge de mascles i femelles adults.

Si no el veiem, podrem saber que està present en un bosc quan trobem els seus rastres, tant excrements com petjades. Els excrements es diu que son com filtres de cigarreta, més grans en els mascles que en les femelles i les petjades les podem observar molt bé a sobre de la neu.

L’època de zel comença al mes de març però quan més es manifesta és al maig i ho fan d’una manera molt característica. S’ajunten tots els galls i gallines de la zona en un punt concret anomenat “cantader” i allí es on hi ha l’exhibició dels mascles a dalt dels arbres i a terra, tant del cant com del plomatge, davant les femelles i són elles qui seleccionaran el millor mascle per deixar descendència. El mascle fa una mena de dansa a sobre dels troncs per fer-se vistós i desplega una impressionant cua en forma de ventall. En aquest punt és on hi ha les baralles de mascles que moltes vegades acaben amb la mort d’algun d’ells. Els mascles i les femelles canten des del trenc d’alba fins a mig matí i el mascle ho fa fent un “cloc-cloc-shifi-shifi-…” i la femella “hoc-hoc-hoc-…”.  En el moment que el mascle està cantant es diu que està en èxtasi perquè, en aquest moment que dura pocs segons, és quan no hi sent ni hi veu, i antigament s’aprofitaven aquests moments d’èxtasis per acostar-se i poder-lo caçar amb un tret d’escopeta.

So: Guia sonora de las aves de España (F.Llimona, E.Matheu y J.C.Roché)www.sonidosdelanaturaleza.com

Fan el niu a terra com totes les gallinàcies i cada femella sol posar de 6 a 7 ous que incubarà uns 24-26 dies. Sortiran els polls que estaran amb la mare fins als 3 mesos d’edat i a partir d’aquest moment ja s’independitzaran.

La seva alimentació és bastant variada depenent de l’època de l’any; a la primavera i estiu menja brots tendres de plantes, herba, larves, crisàlides de formiga, glans, etc i a la tardor i hivern, fruits del bosc com el nabiu, gerds, grosella i fulles de pi.

Si bé el gall fer està protegit a Espanya des del 1986, les seves poblacions han anat disminuint poc a poc fins a nivell alarmants segons la regió. Tot i que la caça furtiva està molt perseguida, actualment la destrucció i alteració de l’hàbitat és la principal causa de desaparició, com la desforestació, la presència d’activitats humanes, la construcció de línies elèctriques, etc.

Actualment, en la redacció de plans tècnics d’aprofitament forestal es té molt considerat la preservació d’aquesta espècie al territori, aplicant unes actuacions sostenibles amb l’espècie i el medi on viu. En la mateixa línia, el Departament de Medi Ambient, anualment fa censos i seguiment de les poblacions per tal de gestionar i millorar tan l’espècie com el seu hàbitat.

A cops de bitlla: una tradició ancestral perpetuada a les Valls d’Àneu

Article a càrrec de Ferran Rella, President del Consell Cultural de les Valls d’Àneu.

Les bitlles ha estat un joc estès arreu del món. L’egiptòleg Flinders Patrie en datà els orígens cap a l’any 3.000 a.C.Practicat també pels romans, passà a formar part dels costums populars de la majoria dels pobles d’influència llatina. Foren transmeses per tradició oral les peculiaritats locals, les regles i els estris emprats.

Fotografia: Joan Blanco

L’any 1983 les Valls d’Àneu recuperaven aquest singular joc de plaça i l’estenien en el marc del campionat de muntanya a les valls veïnes. Alguns aspectes del joc han variat, però, bàsicament, l’essència continua essent la mateixa. A les Valls d’Àneu és juga amb nou bitlles d’uns 40 a 45 cm. d’alçada, tornejades, estretes de punta, amb una base de 8 cm. per tal d’aguantar-se bé, bombades del mig de tal manera que al caure rodolessin empenyent a les altres. Construïdes, generalment, de bedoll o pi. Es col.loquen a terra en línia de tres, a un metre de separació, tot formant un rectangle. Les bitlles són colpejades amb una bola de fusta de 4 a 8 Kg. de pes, d’uns 20 a 25 cm. de diàmetre, feta de bedoll, pi i en ocasions de freixe, que rep el nom de ” Truc”, onomatopeia de cop sec, d’element sòlid, massís. Es juga per equips, formats, abans, per cinc jugadors i un nombre igual de suplents. Avui l’equip el constitueixen un nombre variable de jugadors, sense suplents. Guanya l’equip que assoleix la quantitat de 48 o més bitlles. Existeix una jugada mestra que consisteix a desplaçar la bitlla del mig anomenada ” ou ” fora del perímetre format per les bitlles laterals sense fer-ne caure d’altres. Aquesta jugada val per nou, és a dir el còmput total de les bitlles en joc. El jugador que, sense massa encert, llença el truc fent-lo passar entremig de les bitlles sense fer-ne caure cap, se li diu que ha ” llaurat “.

Fotografia: Joan Blanco

El joc era practicat en molts indrets d’Àneu: vall d’Unarre, Escaló, Escart, València, vall d’Isil… Joc de convivència que omplia i omple les llargues vetllades d’hivern, de primavera i d’estiu, de paraules trencades i de remors sordes de bitlles tocades i caigudes. L’època de les bitlles s’iniciava el dia de sant Josep. En alguns indrets s’havia d’escampar la neu de la plaça per a poder-hi jugar. La temporada s’acabava per sant Joan o Sant Pere, dates solsticials on el foc purificador consumia lentament les bitlles utilitzades durant l’any. El 19 de març vinent els jugadors estrenarien equip nou.J. Morelló entre els jocs usuals de la fadrinalla esmenta per als homes els de la pilota, la barra, els quatre pilans, i , a l’hivern, patinar sobre el glaç; i per a les dones, els diumenges a la tarda, el joc de les bitlles. Ara, el corró rodola novament, la gent d’Àneu i de d’altres valls del Pallars Sobirà competeixen a cops de truc davant d’unes bitlles ben encarades truc i recorden, festivament, aquells temps en què la plaça del poble era un guirigall.

Les banyes dels cèrvids

Ja estem immersos en la primavera i probablement aquests dies de més bonança aprofitarem per anar a fer alguna sortida per veure els seus colors i sentir-ne les seves olors. I és aleshores quan potser, mentre caminem, ens sorprèn trobar-nos una banya de daina o cérvol.

A nivell general podríem dir que les banyes són formacions òssies pròpies dels mamífers artiodàctils, és a dir, aquells que tenen un nombre parell de peülles a cada peu. Però al llarg d’aquest escrit intentarem fer-hi algun matís, ja que la seva funció sol ser semblant però no totes les “banyes” són iguals.

Banya isard

En la família dels bòvids (cabres, muflons i isards), com també les gaseles i prop d’un centenar d’espècies d’arreu del món, tenen banyes còrnies, amb una ànima òssia que en realitat és una protuberància de l’òs frontal. En  aquest cas, les banyes no tenen ramificacions ni els cauen mai. No tornen a créixer en cas d’accident i observant unes rugositats es pot saber més o menys l’edat de l’individu (com els anells de les soques del arbres).

En la majoria d’aquestes espècies les femelles també tenen banyes però no tan desenvolupades com les dels mascles.

En la família dels cèrvids (cérvol, daina i cabirol), i prop de 48 espècies d’arreu del món, només en solen tenir els mascles. No tenen cap mena d’estoig corni i solen ser ramificades, amb la particularitat que són caduques. Una vegada passada l’època de zel, són una nosa. La base es dissol i cauen com ho fan les fulles a la tardor. En el cas dels cabirols, al mes de novembre i en el cas dels cérvols i daines, de finals de març fins al maig.

Sembla ser que primer cauran les dels individus més forts i dominants, ja que així les tindran formades més d’hora que la resta de contrincants.

Banyes daines

Poc després que els hagin caigut, del mateix monyó creix la banya nova recoberta d’una pell de vellut anomenada corretja. Per dins hi circula el rec sanguini fent que creixi més o menys 1cm per setmana, arribant a una mida i un nº de puntes (excepte el cabirol que com a màxim en té 3 de puntes) que varia en funció de l’edat i sobretot, de l’estat físic de l’individu.

Un cop han crescut prou, la sang recula, la banya s’ossifica i el vellut que la cobria cau com l’escorça d’un arbre mort. Durant un parell de dies, els mascles tenen feina a gratar-se a les branques dels arbres per deixar-les ben netes i polides.

La funció bàsica de les banyes, és la defensa del territori amb els altres mascles en època de zel. Normalment no solen fer-se ferides al cos, sinó que les utilitzen en els enfrontaments com a mesura de força entre ells per desplaçar-se els uns als altres.

A la natura res és en va, i és totalment comprensible que en el cas dels cèrvids, com el cérvol i la daina, passada l’època de zel, aquestes cornes caiguin per comoditat a l’hora de desenvolupar-se pel bosc  en l’època que no són necessàries i per tenir-les noves i a punt per la propera temporada.

Sabíeu què?

Hi ha altres mamífers amb banyes, però són només unes quantes excepcions. Les banyes de les girafes, per exemple, són protuberàncies òssies recobertes de pell, sense cap beina còrnia. I la natura ha inventat encara una altra solució: les banyes dels rinoceronts són en realitat construccions a partir de pèls compactats. Eines d’origen ben diferent que compleixen una mateixa funció.

El zoom…

El vellut caigut un cop la banya s’ha desenvolupat, se’l mengen els petits carnívors, ja que té grans quantitats de minerals i altres substàncies alimentàries, especialment a l’extrem de les cornes . També era una menja molt apreciada per al poble inuït.