El cabirol, el més petit dels cèrvids.

Avui us presentem el Cabirol, el més petit de la família dels cèrvids. Aquesta espècie la trobem quasi bé arreu del nostre país gràcies a diferents processos de reintroducció realitzats per fins cinegètics. La seva distribució és totalment europea, anant des d’Escandinàvia fins a la regió mediterrània, tot i que a la Península Ibèrica es caracteritza per la fragmentació de les poblacions. A Espanya ha colonitzat la majoria dels territoris muntanyosos, anant des dels Pirineus fins a Galicia, passant per Navarra, País Basc, Cantàbria i Lleó. Últimament ha experimentat una gran expansió pel sistema ibèric i central.

Mapa de distribució

L’amplitud de l’àrea de distribució i la diversitat de biòtops que colonitza aquesta espècie determina l’existència d’una alta variabilitat morfològica i ecològica, el que propícia l’aparició d’ecotips o formes locals. A principis del segle XX la gran variació fenotípica d’aquesta espècie porta a la descripció de multitud de subespècies, però després de la revisió de Corbet (1978), totes elles van quedar englobades en una única espècie: C. capreolus.

Cabirol (Capreolus capreolus)

Cast.: corzo, aranès: cabiròu, eusk.: orkatza, ang.: roe deer, francès: chevreuil

El cabirol es caracteritza per la seva agilitat, els adults disposen d’un pes mitjà de 22-25 quilograms i és més gran el mascle que la femella. Disposa d’unes potes posteriors llargues i amb una musculatura desenvolupada per a realitzar salts potents i deixar així als depredadors sense opció a la captura.

Si observem els seus principals trets anatòmics destacarem diferents elements que ens faran més fàcil la seva identificació.

En el seu musell trobarem una taca negre característica d’aquesta espècie, orelles grans que mou constantment i un escut anal blanc amb pèl que s’eriça; un mitjà de comunicació per alertar a la resta d’individus i percebre qualsevol indici d’intrusivisme, tot amagant la inapreciable cua.

Muda el pèl dues vegades a l’any, una a principis de primavera i l’altra a la tardor, tenint un pelatge de color gris a l’hivern i de color roig a l’estiu. Si observem detalladament el pèl d’hivern amb un microscopi, detectarem que el seu interior és buit; un aïllant tèrmic perfecte per passar els mesos més freds amb el màxim confort.

Com tots els cèrvids de la península, els mascles disposen de dues banyes que al llarg del cicle anual que es perden i es regeneren. Aquest fet és produït per les baixades i pujades d’una hormona que genera la testosterona. Les banyes cauen al novembre, primer als vells i després als joves, provocant-se una petita ferida al cap que ràpidament cicatritzarà i permetrà la regeneració d’una nova banya, inicialment recoberta de vellut. Després d’uns quatre mesos, la banya ha assolit el seu màxim creixement; moment en què es freguen als arbres per deslliurar-se d’aquest pèl cobertor i deixant la banya neta amb la textura òssia que estem acostumats a veure. Com més bona alimentació i més edat tenen, més gran serà la banya.

Seqüència de creixement de les banyes. D’esquerra a dreta: caiguda, inici creixement (gener, febrer i març).

Aquest herbívor viu en zones de bosc dens però amb obertures per als prats de pastura, alimentant-se d’herba i brots tendres de les rames, sent molt selectius a l’hora de seleccionar el menjar. Tot i que prefereix zones boscoses, també pot arribar a explotar els medis agrícoles.

Els cabirols, es reprodueixen una vegada a l’any i solen fer dos cries, i com a fet excepcional en la seva biologia reproductora, és l’únic cèrvid que presenta diapausa embrionària (ovoimplamtació diferida) és a dir, les femelles queden fecundades al juliol, aturen el procés la gestació uns 170 dies durant l’hivern i després continuen el desenvolupament de l’embrió uns 130 dies més, tenint el part al maig i juny.

El Cabirol sol ser d’hàbits solitaris tot i que podem veure com 3 o 4 femelles conviuen juntes. Els mascles són territorials i defensen la seva zona amb lluites i persecucions. Els podem sentir a l’època de zel fent un so similar al d’un gos, per tant podem dir que el cabirol “borda”. Marquen el territori amb una substància provinent de les glàndules odoríferes i ho fan refregant el cap i les banyes amb un matoll o arbre i rascant al terra.

Els excrements són petits i arrodonits, tenint una gran diferència amb els altres dos cèrvids de major dimensió.

Rastre: excrements de cabirol

Solen viure d’entre 8 a 12 anys i generalment les femelles menys degut al desgast del part.

Com a predació natural del bosc, principalment tindríem el llop ,tot i que l’àguila daurada també en treu profit amb els individus juvenils. La seva extensió poblacional va creixent com a manca d’aquest depredador. Actualment la seva regulació poblacional s’efectua amb fins cinegètics.