El cel nocturn de maig

Entrem al mes de maig, al bell mig de la primavera astronòmica, on es veuen de resquitllada les constel·lacions hivernants que se’ns acomiaden fins a la tardor i guanyen importància els cossos d’estiu, aquells que ens permetran passar llargues estones mirant el cel quan el fred no sigui tan intens.Després de molts mesos de presència, el planeta Júpiter deixa de lluir deixant pas al gran Senyor dels Anells, el planeta Saturn, que guanyarà visibilitat amb el pas de les nits.

Constel·lacions

Repetim mes rere mes, de forma òbvia, la presència de les cinc constel·lacions circumpolars principals, aquelles que es poden veure durant tot l’any si ens referim a la nostra latitud. De fet, a mesura que augmentes la latitud i t’encamines cap al cercle polar àrtic, les constel·lacions anuals augmenten sense parar, ja que el cel es torna cada cop menys variable, fins arribar al pol nord on les constel·lacions seran sempre les mateixes, només canviant la seva posició amb el pas de les hores i dels mesos de l’any.

Per la mateixa explicació, si ens ubiquem a l’equador, la situació serà just la contrària, canviant al llarg de tots el mesos totes les constel·lacions, fent per tant, que les estacions de l’any mostrin constel·lacions totalment diferents. Així doncs, en aquest sentit, l’equador és el millor indret per fer observacions anuals, ja que et permetrà observar totes les 88 constel·lacions i per tant, tots els cossos de cel profund que es poden gaudir des de la Terra.

Tornant al mes de maig de la nostra latitud, es podran veure les cinc constel·lacions circumpolars, acomiadar-nos del Gos Gran i del Gos Petit que marxaran darrera Orió, i donar la benvinguda a constel·lacions d’estiu com Escorpí, que es deixarà veure a partir de les 23.00h aproximadament, per l’horitzó sud. Segons diu la llegenda, Orió i Escorpí van ser castigats a no trobar-se mai més, de manera que van ser enviats al cel però en posicions oposades. Així doncs, quan Orió s’amaga per l’horitzó, Escorpí comença a treure el nas; i a l’inversa. I conten que degut a les grans batalles que realitzaren, ambdós tenen una estrella roja de les greus ferides que tenien. La d’Orió és Betelgeuse (de la qual n’hem parlat mesos enrere) i la d’Escorpí és Antares, brillant i majestuosa en el cel d’estiu.

Cel del 15 de maig

La Lluna

La Lluna inicia el mes minvant, fins al dia 10 que tindrem Lluna Nova i per tant, la nit més fosca del mes. Seguint el seu cicle mensual, la Lluna creixerà novament fins al dia 25 quan trobarem la Lluna Plena, sent una nit ideal per a observar només les principals constel·lacions i iniciar-se en el món de l’astronomia però no pas per observar objectes poc brillants.

Planetes observables

Saturn és el protagonista planetari del mes de maig, podent-se observar durant tot el mes a primeres hores de la nit, a simple vista i amb petits prismàtics. És el segon planeta més gran del Sistema Solar, gasós i amb uns anells inconfusibles.

D’altra banda Mercuri i Venus seran visibles a la segona meitat del mes, a la sortida del Sol en direcció est i des d’indrets amb un horitzó baix, però amb la llum del Sol serà realment complicada la seva observació. Júpiter també tindrà una posició complicada, perseguint el Sol a la posta per l’horitzó oest, però sent cada nit més difícil d’observar.

Cumul Globular d’Hércules (M13). Imatge realitzada des de l’observatori astronòmic de MónNatura Pirineus.

Destacat del cel profundL’objecte que explicarem aquest mes serà visible durant tota la primavera i entrat l’estiu. És el cúmul globular d’Hèrcules, conegut amb el codi de M13, referent al catàleg Messier.

És un objecte que no es percep a simple vista però que és observable amb petits telescopis. És una gran acumulació d’estrelles ubicat a la constel·lació d’Hèrcules, amb milions de punts lluminosos estel·lars units per una força gravitatòria comú. Es troba orbitant als voltants de la Via Làctia, formant part d’aquesta però a la seva perifèria, a uns 25.000 anys llum de distància. Conté estrelles molt velles i té un diàmetre de l’ordre de 140 anys llum.

La densitat d’un cúmul globular d’estrelles és tant gran que es comenta que podria haver-hi un forat negre en el seu centre!

Sabies que…Durant tot el mes de maig hi haurà la pluja de meteors. Eta Acuáridas, amb especial incidència durant els primers dies del mes, però observable només a últimes hores de la nit ja que es veurà a les proximitats d’Aquari, i aquesta constel·lació la podrem veure poc abans de sortir el Sol. És un fenòmen que no serà molt observable des de la península ibèrica degut a la seva posició i que és associat al pas del Cometa Halley.

El Sol, la nostra estrella

El nostre cel és com un espectacle on milers de personatges hi formen part.

En aquesta obra ens trobem davant una immensitat d’estrelles sobre un fons ben fosc, punts que fan pampallugues a l’espai. Però entre aquests milions de bilions d’estels que ens rodegen, n’hi ha un, ni massa gran, ni massa petit, ni massa calent ni molt fred que n’és el  protagonista: El nostre Sol. Aquesta estrella és la més important per nosaltres perquè ens aporta l’energia necessària per fer possible la vida al nostre petit planeta.

El Sol ha estat sempre un objecte d’adoració per a totes les cultures de la Terra, ja que ens dóna calor, llum i  seguretat a la humanitat.

El seu cicle, tan regular, va servir per mesurar i calcular el temps.

Tot i així, els homes han donat un paper equivocat al Sol i  durant molts anys, l’han  fet  girar al voltant de la Terra, com un extra d’aquesta obra, fins que, a la fi, els astrònoms, l’han sabut col·locar al lloc on es mereix: al centre del Sistema Solar .

Aquesta estrella és una de les més de 150 mil milions d’estrelles que componen la Via Làctia (la nostra galàxia) i es troba a un dels braços perifèrics d’aquesta i a una distància de 30.000 all (anys llum) del seu centre. És l’objecte més gran del Sistema Solar i conté el 99,8% de tota la massa del conjunt planetari. Gira al voltant del centre de la nostra galàxia donant  tota una volta cada 200 milions d’anys.

El Sol exerceix una forta atracció gravitatòria sobre els planetes que l’acompanyen i els fa girar al seu entorn. Té un diàmetre de 1,4 milions de kilòmetres, emet llum i escalfor perquè dins seu hi ha reaccions termonuclears. La seva llum ens arriba a la Terra 8 minuts tard, en comparació amb la segona estrella més a prop de nosaltres, anomenada Pròxima Centauri, que està a 4,6 all (anys llum) i que la seva llum ens arriba al cap d’uns 4 anys aproximadament.

A tall de curiositat, sabíeu que dins del Sol hi cabrien 1.303.000 terres físiques però per calcular-ne el pes equivalent a la Terra, només ens caldrien 333.000 terres, ja que el Sol té menys densitat?

És veritat que el Sol té taques? Sí, les taques solars són tempestes magnètiques, zones més fosques que estan més fredes que la resta de la superfície del Sol. Apareixen i desapareixen, no són fixes. Normalment es formen de dues en dues o per grups, duren una setmana i desapareixen. Aquestes taques surten a la superfície del Sol i la seva temperatura és de 4500ºC.

També podem trobar protuberàncies que són erupcions de gas que tenen forma d’arc i que es creu que són generades pels camps magnètics del Sol, que llancen enormes masses de plasma solar molt calent de la fotosfera. Cada bucle o arc pot arribar a ser tant gran com 30 Terres físiques! El Sol també és responsable de les famoses i boniques Aurores boreals produint el que s’anomena vent solar, el qual transporta partícules carregades elèctricament (electrons). Com que estan carregades, aquestes partícules segueixen les línies de camp magnètic terrestre i entren pels pols. Quan xoquen amb les molècules dels diversos gasos de l’atmosfera, els ionitzen i per això es produeixen aquests fenòmens lluminosos de colors al cel.

El Sol està en constant procés d’evolució encara que a nosaltres ens sembli immutable i la seva vida eterna… Això no és més que una sensació perquè cap científic posa en dubte que el Sol està a la meitat de la seva vida i encara li queden 5.000 milions d’anys per viure.

De moment, el Sol crema el combustible que té més abundant, l’Hidrogen, però quan s’esgoti aquest combustible el Sol patirà el seu primer “atac de cor”. En aquests moments hi haurà un nucli molt calent (80 milions de graus) i dens i una capa exterior freda i en expansió que li donarà al Sol unes dimensions molt superiors a les normals i rebrà el nom de Gegant vermella. Una vegada arribi a prou temperatura per cremar el combustible que li queda, ara Heli, aleshores formarà un nucli de carboni + oxigen, mentre les capes exteriors s’expandiran degut als vents estel·lars i  formaran una nebulosa planetària, quedant, finalment al mig, el nucli de C+O. És a dir, tota la “massa del sol” s’haurà comprimit en un volum molt petit convertint-se en una nana blanca amb una mida igual a la Terra i que s’anirà refredant fins que s’apagui.

Mentre això no passi, el nostre Sol serà el protagonista d’aquesta obra, de les nostres vides i del Sistema Solar. I que duri!

Dia internacional de la Mare Terra

El 22 d’abril és el dia proclamat per les Nacions Unides com a Dia Internacional de la Mare Terra amb l’objectiu de reforçar el Dia de la Terra que es celebra a molts països en aquesta data des que es va iniciar als Estats Units al 1970. Suposa el reconeixement de què la Terra i els seus ecosistemes ens proporcionen la vida i el sustent al llarg de la nostra existència així com el reconeixement de la nostra responsabilitat en promoure l’harmonia amb la Natura i la Terra per tal d’arribar a un equilibri entre les nostres necessitats i les necessitats ambientals.

Aquest dia promou una visió del planeta com a la entitat que sustenta a tots els éssers vius de la naturalesa i homenatja la Terra en el seu conjunt com a la Mare de tots.

Pachamama (Colombia)

La Mare Terra és un expressió comú utilitzada per a referir-se al planeta Terra a molts països i regions, demostrant la interdependència existent entre els éssers humans, la resta d’éssers vius i el planeta on tots habitem. Als Andes Centrals de Sudamèrica li diuen “Pacha Mama” en llengua quetchua, gran deïtat entre els pobles indígenes quechas i aimaras, “Tonantzin” (La Nostra Venerada Mare) en llengua nahúatl a Mèxic, “Ñuke Mapu” (Mare Terra) en mapuche a regions de Chile i Argentina i moltes més denominacions amb la mateixa connotació per part dels diferents pobles indígenes que sempre han vist amb respecte i admiració el lloc on habiten i que són els principals impulsors per a que es reconegui oficialment a nivell internacional la Declaració dels Drets de la Mare Terra.

Si deixem de banda el relat bíblic i altres teories de la creació presents a diferents cultures i mirem els estudis i dades científiques, podem dir que la Terra es va crear fa uns 4.500 milions d’anys com a integrant d’un Sistema Solar situat al braç d’Orió, una regió a un extrem d’una petita galàxia espiral anomenada Via Làctia. Només uns quants milions d’anys després es van donar les condicions per a l’aparició de la vida, fa uns 3.800 milions d’anys, tret diferencial del planeta Terra fins avui dia, i van ser necessaris milions d’anys d’evolució per a l’aparició de l’ésser humà modern fa uns 50.000 anys.

Des d’aquell moment la població de la nostra espècie no ha deixat de créixer exponencialment colonitzant tot el planeta i modelant el medi natural per sobreviure fins al punt que el món occidental i els anomenats països desenvolupats van perdre el respecte i l’harmonia amb la natura de la mà del capitalisme com a model socioeconòmic fins el punt de ser responsables de la desaparició d’algunes espècies d’éssers vius, de l’esgotament de recursos i de col·laborar en el canvi climàtic que patim actualment.

És el moment d’aprendre i reaprendre els principis i enfocaments del llegat ancestral dels pobles originaris que sí que han viscut sempre en harmonia amb la Mare Terra per aturar la destrucció del planeta i deixar de veure’ns com a amos o hostes del planeta sinó com una petita part del gran tot que és aquest racó de l’Univers on tenim la gran sort  de viure.

Aprofitant el Dia Internacional de la Mare Terra us convidem a reflexionar sobre la nostra responsabilitat personal envers la situació actual del planeta i aprofundir en el sentiment de què som una part d’aquest Planeta Viu.

Que gaudiu de la reflexió!

El cabirol, el més petit dels cèrvids.

Avui us presentem el Cabirol, el més petit de la família dels cèrvids. Aquesta espècie la trobem quasi bé arreu del nostre país gràcies a diferents processos de reintroducció realitzats per fins cinegètics. La seva distribució és totalment europea, anant des d’Escandinàvia fins a la regió mediterrània, tot i que a la Península Ibèrica es caracteritza per la fragmentació de les poblacions. A Espanya ha colonitzat la majoria dels territoris muntanyosos, anant des dels Pirineus fins a Galicia, passant per Navarra, País Basc, Cantàbria i Lleó. Últimament ha experimentat una gran expansió pel sistema ibèric i central.

Mapa de distribució

L’amplitud de l’àrea de distribució i la diversitat de biòtops que colonitza aquesta espècie determina l’existència d’una alta variabilitat morfològica i ecològica, el que propícia l’aparició d’ecotips o formes locals. A principis del segle XX la gran variació fenotípica d’aquesta espècie porta a la descripció de multitud de subespècies, però després de la revisió de Corbet (1978), totes elles van quedar englobades en una única espècie: C. capreolus.

Cabirol (Capreolus capreolus)

Cast.: corzo, aranès: cabiròu, eusk.: orkatza, ang.: roe deer, francès: chevreuil

El cabirol es caracteritza per la seva agilitat, els adults disposen d’un pes mitjà de 22-25 quilograms i és més gran el mascle que la femella. Disposa d’unes potes posteriors llargues i amb una musculatura desenvolupada per a realitzar salts potents i deixar així als depredadors sense opció a la captura.

Si observem els seus principals trets anatòmics destacarem diferents elements que ens faran més fàcil la seva identificació.

En el seu musell trobarem una taca negre característica d’aquesta espècie, orelles grans que mou constantment i un escut anal blanc amb pèl que s’eriça; un mitjà de comunicació per alertar a la resta d’individus i percebre qualsevol indici d’intrusivisme, tot amagant la inapreciable cua.

Muda el pèl dues vegades a l’any, una a principis de primavera i l’altra a la tardor, tenint un pelatge de color gris a l’hivern i de color roig a l’estiu. Si observem detalladament el pèl d’hivern amb un microscopi, detectarem que el seu interior és buit; un aïllant tèrmic perfecte per passar els mesos més freds amb el màxim confort.

Com tots els cèrvids de la península, els mascles disposen de dues banyes que al llarg del cicle anual que es perden i es regeneren. Aquest fet és produït per les baixades i pujades d’una hormona que genera la testosterona. Les banyes cauen al novembre, primer als vells i després als joves, provocant-se una petita ferida al cap que ràpidament cicatritzarà i permetrà la regeneració d’una nova banya, inicialment recoberta de vellut. Després d’uns quatre mesos, la banya ha assolit el seu màxim creixement; moment en què es freguen als arbres per deslliurar-se d’aquest pèl cobertor i deixant la banya neta amb la textura òssia que estem acostumats a veure. Com més bona alimentació i més edat tenen, més gran serà la banya.

Seqüència de creixement de les banyes. D’esquerra a dreta: caiguda, inici creixement (gener, febrer i març).

Aquest herbívor viu en zones de bosc dens però amb obertures per als prats de pastura, alimentant-se d’herba i brots tendres de les rames, sent molt selectius a l’hora de seleccionar el menjar. Tot i que prefereix zones boscoses, també pot arribar a explotar els medis agrícoles.

Els cabirols, es reprodueixen una vegada a l’any i solen fer dos cries, i com a fet excepcional en la seva biologia reproductora, és l’únic cèrvid que presenta diapausa embrionària (ovoimplamtació diferida) és a dir, les femelles queden fecundades al juliol, aturen el procés la gestació uns 170 dies durant l’hivern i després continuen el desenvolupament de l’embrió uns 130 dies més, tenint el part al maig i juny.

El Cabirol sol ser d’hàbits solitaris tot i que podem veure com 3 o 4 femelles conviuen juntes. Els mascles són territorials i defensen la seva zona amb lluites i persecucions. Els podem sentir a l’època de zel fent un so similar al d’un gos, per tant podem dir que el cabirol “borda”. Marquen el territori amb una substància provinent de les glàndules odoríferes i ho fan refregant el cap i les banyes amb un matoll o arbre i rascant al terra.

Els excrements són petits i arrodonits, tenint una gran diferència amb els altres dos cèrvids de major dimensió.

Rastre: excrements de cabirol

Solen viure d’entre 8 a 12 anys i generalment les femelles menys degut al desgast del part.

Com a predació natural del bosc, principalment tindríem el llop ,tot i que l’àguila daurada també en treu profit amb els individus juvenils. La seva extensió poblacional va creixent com a manca d’aquest depredador. Actualment la seva regulació poblacional s’efectua amb fins cinegètics.

Hàbitats dels Pirineus: Les bosquines d’avellaner

Amics lectors, avui us presentem l’hàbitat d’un arbust que trobarem present al nostre territori pirinenc tot i que no forma grans boscos. Parlem de l’avellaner (Corylus avellana), catalogat a nivell botànic també com arbre. Les avellanoses o bosquines d’avellaner les trobarem distribuïdes regularment i de manera freqüent a nivell de l’estrat arbustiu, barrejats entre altres arbres caducifolis com el faig, el roure i el freixe. Aquest fet suggereix a diferents botànics que les avellanoses deuen ser quasi sempre bosquets secundaris de degradació o de regeneració d’altres comunitats mes complexes.

L’avellaner és un arbust caducifoli que pot arribar als set metres d’alçada tot i que la mitjana que trobarem no sobrepassarà els quatre. Ens crida l’atenció els nombrosos peus d’on neixen diferents branques, d’un color grisenc fosc.

La seva fusta és emprada per la construcció de paners/cistells i per fer vares. Però no només l’ésser humà en treu profit doncs les bosquines d’avellaner afavoreixen la presència de nombrosos mamífers rosegadors com el liró gris (Glis glis) o la rata cellarda (Eliomys quercinus) que aprofiten els fruits com a font d’aliment.

Les seves fulles disposen d’un pecíol curt d’un centímetre, limbe més o menys pentagonal amb la seva base en forma de cor, nervis ben marcats i marge doblement serrat. Les seves flors masculines formen aments d’uns 2-3 cm de llargada, les flors femenines són quasi bé inapreciables. El fruit conegut per tothom, l’avellana, ha fet que en terra baixa s’utilitzi aquest arbret com a conreu i per tant, el trobarem distribuït des de la plana fins als 1.800 metres.

Sabíeu què?

L’etimologia del nom “Corylus” fa referència a la paraula grega “korus” que significa casc, probablement per la forma que prenen les bràctees (fulles modificades) que trobem a la base del fruit.

El zoom…

De l’avellaner americà (Corylus americana) i de l’avellaner xilè (Gevuina avellana) s’extrau l’oli d’avellana que majoritàriament s’utilitza com a cosmètic pel seu alt contingut en vitamina A i E. S’utilitza per la cura del cabell, les ungles i la pell.