Arribada ja la primavera, la música de la natura comença a sonar i molts dels ocells comencen a cantar per marcar el territori amb l’afany de trobar parella. És per això que avui us volem parlar de “maixons”, com els anomenen en aquestes contrades aneuenques.
I és que si parem atenció, sorprenentment és un dels pocs ordres d’animals que han sabut adaptar-se a qualsevol tipus d’hàbitat. És per això que els trobem representats en gairebé tots els ecosistemes existents. Des dels deserts més càlids on hi viu el pinsà rosat, passant per les selves amazòniques amb els tucans, fins arribar a l’Antàrtida on hi trobem el pingüí reial.
Per tant, posar-se a parlar d’ocells donaria peu a omplir pàgines i pàgines analitzant diferents aspectes com ara els ocells migradors i les seves rutes, la morfologia adaptada a un hàbitat i a una alimentació… Però avui senzillament ens centrarem en algunes de les espècies més emblemàtiques i representatives de les zones de muntanya com la nostra.
Món Natura Pirineus està ubicat a 1540m d’altitud, just abandonant l’estatge montà d’alzinars i rouredes i endinsant-se a l’estatge subalpí amb pinedes de pi roig i negre a la solana i l’avetosa i pi negre a l’obaga, i tenint per guardià l’estatge alpí a tocar, a partir dels 2100m.
És difícil haver de triar unes espècies i no unes altres per parlar-vos-en, ja que totes tenen les seves particularitats i la seva funció dins el trencaclosques de la natura.
Us proposem que ens acompanyeu en aquesta lectura a fer un recorregut pels prats de dall, torrents, boscos, tarteres i prats alpins de l’entorn del centre.
Comencem a fer les primeres passes pel camí ramader que ens menarà fins als prats de dall, on anant en silenci fàcilment podrem observar i veure força espècies de distribució més àmplia com la griva, el pinsà comú, les mallerengues… És per això que entrarem dins el bosc subalpí.
En aquest estatge hi viuen dos espècies de les que anomenem paraigües degut a la seva importància a nivell ecològic. La seva presència és el resultat de l’existència d’una munió d’espècies, d’una gran biodiversitat i d’unes qualitats de l’ecosistema excepcionals. Això fa que protegint-les de retruc se’n protegeixin moltes d’altres. Estem parlant del picot negre i el mussol pirinenc.
Picot negre
El picot negre, és el pícid més gran que viu a Europa, característic per la seva coloració totalment negre, excepte una taca vermella ben vistosa en el capell dels mascles, i en el clatell de les femelles. Com la resta de les altres espècies de la seva família, té una morfologia ben característica: llengua llarga amb uns ganxets a la punta; bec llarg i robust especialment dissenyat per construir el seu niu i poder-se alimentar d’insectes xilòfags (descomponedors de la fusta). Espècie més aviat esquerpa, resulta més fàcil detectar la seva presència pels seus reclams aguts i el tamborineig, o pels forats que fan als arbres. Aquest forats poden tenir dues funcions: buscar aliment, o si són més aviat ovalats com a niu.
El mussol pirinenc es una espècie d’origen boreal. Els Pirineus són el límit meridional de la població europea.
És un dels mussols més petits que tenim a casa nostra. La seva coloració totalment mimètica com l’escorça dels arbres (amb tons morrons i grisos xispejat de blanc) i el bec cru que li queda amagat per les plomes de la cara, fan que sovint la seva presència passi totalment desapercebuda.
La seves urpes són les grans reguladores de les poblacions de micromamífers com les musaranyes, talpons i ratolins i es podria dir que de la societat de la natura són els ocupes, aprofitant nius abandonats del picot negre.
Mussol pirinenc
Un comportament curiós d’aquesta espècie és que quan sent algun depredador que puja per l’arbre, instintivament surt i treu el cap, no pas amb l’objectiu de fer el xafarder sinó per a tapar el niu amb la seva cara de coloració totalment críptica.
Com a fet anecdòtic no va ser fins a principis dels anys 80 que es va conèixer la seva presència als nostres boscos, tot i que probablement si el seu cant fos escoltat per algun padrí aneuenc contrabandista en època de maquis o fugitiu en la seva joventut, reconeixeria ràpidament el seu cant característic: “tu-tu-tu- ttuuu”.
Aquí podríem citar moltíssimes més espècies com el picasoques blau, el trencapinyes, el raspinell, el gall fer… però els deixarem per altres ocasions.
Deixant el bosc enrere i forçant una mica més la respiració podem assolir algun cim com el Tèsol, i no hi ha millor recompensa a part de gaudir de les vistes que tenir la sort de sorprendre una parella de perdius blanques.
Perdiu blanca
La perdiu blanca és de la família dels tetraònids com el gall fer. De distribució boreoalpina que va arribar als Pirineus durant la darrera glaciació, es podria dir que és una espècie relicta.
Té dos estratègies per a poder sobreviure en un medi tan advers: moure’s a poc a poc i passar desapercebuda. És per això que canvia el seu plomatge dues vegades a l’any. A l’estiu és bigarrada com les roques de granit i a l’hivern blanca com la neu. El factor que desencadena aquesta muda no és la sensació tèrmica sinó el fotoperíode. El canvi en el clima fa que aquesta espècie es vegi greument afectada.
Una altra adaptació és tenir el cos recobert de plomes dobles (ploma i filoploma), creant un aïllant tèrmic excel·lent. Els seus tarsos i dits també estan emplomats per no enfonsar-se tan a la neu. Menja fulles, tiges i insectes.
En una altra ocasió tornarem a fer una sortida virtual per apropar-vos a d’altres espècies del territori com el trencalòs, les gralles de bec groc, el pardal d’ala blanca i el cercavores.
MónNatura Pirineus 