El cel nocturn de desembre

Ja ens trobem al mes de desembre, el mes que ens durà a l’entrada de l’hivern, concretament el dia 22 de desembre coincidint amb el solstici d’hivern i sent la nit més llarga de l’any.

És a demanda d’uns dels comentaris rebuts, que al final de l’article us farem cinc cèntims de què suposen els solsticis i els equinoccis en el nostre cicle anual.

Però si ens centrem en el cel nocturn, tal i com ens diu el títol de l’article, caldrà tenir present una vegada més que les nits són molt llargues i per tant, són molt bones per a realitzar observacions des de la tarda fins a la matinada, segons el vostre interès i la resistència al fred.

CONSTEL•LACIONS:

Les constel·lacions continuen sent representades per les cinc circumpolars, del carro gran, carro petit, cassiopea, cefeu i el drac, tal i com us citem mes a mes.

Orió, conegut també amb el nom del Gegant de l’hivern, guanya pes en el cel nocturn, sent la constel·lació més bonica, brillant i emblemàtica d’aquestes nits. Ens acompanyarà durant els propers mesos, però d’entrada, aprofiteu per abrigar-vos del fred i començar-la a gaudir.

De les nombroses estrelles que la formen, ens crida l’atenció Betelgeuse, que representa l’espatlla de l’heroi, d’un color vermellós brillant (segons la mitologia, degut a la ferida causada per la banya del brau, que té just al davant, en forma de la constel·lació del zodíac de Taure).

Tal i com deveu saber, el color real de les estrelles queda lluny de les perspicaces explicacions mitològiques, i és degut al moment evolutiu de cadascuna, tot i que sovint no segueixen un procés regular.

Betelgeuse, és una supergegant vermella, que és tant gran que si fos la Terra, el nostre Sol només seria una insignificant esfera tant petita com d’Esterri d’Àneu a Llavorsí. És una estrella moltíssimes vegades més gran que el Sol, però que la seva lluminositat encara ho és més, en una proporció de 1(Sol) : 100.000 (Betelgeuse).

La constel·lació d’Orió, també té una estrella característica pel seu color blavós, Rigel, que es troba ubicada al peu dret d’aquest i és l’estrella més brillant de tot el conjunt.

La constel·lació també destaca per tres estrelles alineades, que formen el cinturó de l’heroi, i que és molt fàcil d’identificar en el cel d’hivern. Aquestes donen pas, de forma pràcticament perpendicular, a tres punts lluminosos que  baixen en direcció als peus, com si fos una daga penjada del cinturó. Aquests punts, són una mica més complexes que els anterior, ja que la seva llum es deu als estels múltiples θ1 i θ2 Orionis, anomenats Trapezi, i la propera Nebulosa d’Orió (M42), d’elevada bellesa.

LA LLUNA

El nostre satèl·lit iniciarà el mes minvant, fins al dia 13 que tindrem la lluna nova, i per tant, la nit més fosca de tot el mes.

De la mateixa manera, i seguint el seu cicle de 28 dies, la Lluna creixerà fins a trobar la lluna plena al dia 28, a la nit de Sants Innocents.

PLANETES OBSERVABLES

Tal i com varem comentar en el mes de novembre, Júpiter també serà la recomanació pel desembre, observable tant a ull nuu, com amb prismàtics o des de telescopis com els del centre.

Segons l’aparell òptic que utilitzeu o la pràctica en la observació nocturna, podreu apreciar quatre de les seves llunes, les galinianes, que només són una petita part de la gran quantitat de satèl·lits dels que disposa, tots ells, amb noms d’antigues amants de Zeus, que és la figura que representa Júpiter, com a planeta més gran del Sistema Solar.

Malgrat la bellesa i la intensitat d’aquest planeta, també en podrem observar d’altres, com Venus que ens mostrarà la seva lluminositat a la matinada, indicant la direcció per on sortirà el Sol. Mart també es podrà observar durant les primeres hores de la nit, i Saturn, el senyor dels anells, que només el podrem apreciar a finals de mes, de matinada, i des d’indrets que l’horitzó quedi baix.

DESTACAT DEL CEL PROFUND
De la mateixa manera que la constel·lació destacada d’aquest mes és Orió, els objectes del cel profund més interessants, també es troben entre aquest conjunt d’estrelles.

Una d’elles, és la nebulosa d’Orió M42, ubicada a la daga que davalla des del cinturó, un dels bressols d’estrelles més espectaculars, i on de forma molt propera també hi podem trobar la Nebulosa fosca del Cap de Cavall, que no genera llum i la podem observar gràcies a la llum que té al seu darrera, tipus les ombres xineses, però al cel i amb mesures immenses.

SABIES QUE
La Terra es troba inclinada 23’45º, de manera que mentre va fent el moviment de translació al voltant del Sol de forma anual, des de casa nostra anem veient el Sol amb diferents inclinacions, marcant-nos les diferents estacions de l’any i la durada del dia i de la nit.

Per tant, en el cas de Catalunya, quan ens trobem al solstici d’hivern és el moment en que degut a la posició de la Terra respecte el Sol, aquest ens envia els seus rajos de forma més inclinada, i per tant, nosaltres el veiem més baix a l’horitzó. És per això que és hivern, degut a que la seva escalfor, ens arriba més inclinada i per tant, menys incident. És el moment, en que no arriba la llum al territori comprès dins el cercle polar àrtic i que al tròpic de Capricorn (ubicat a 23.5ºS, a l’hemisferi sud) el Sol hi arriba perpendicularment.

Tot el contrari passa al solstici d’estiu, quan el Sol es troba el màxim perpendicular al nostre territori, i per tant, la seva escalfor arriba amb més força. És el moment en que dins del cercle polar àrtic no es fa fosc i en que el tròpic de càncer (ubicat als 23,5º nord de latitud) el Sol hi arriba perpendicular.

Els equinoccis de tardor i primavera, són els moments en que l’equador rep la llum del Sol amb uns rajos perpendiculars, de manera que des de Catalunya, el Sol ens arribarà amb el mateix angle al 20 de març que al 22 de setembre.

És per tot això, que durant l’hivern els dies s’escurcen fins al 22 de desembre, perquè la Terra va perdent perpendicularitat respecte el Sol, de la mateixa manera que la nit de Sant Joan aproximadament és la més curta, degut a que la inclinació és la inversa i per tant, tarda més a fer-se de nit.

Aquest és un tema complex d’explicar per escrit, sense tenir a l’abast cap imatge o el nostre propi cos per poder-ho fer més entenedor. No obstant, aquest és un dels conceptes que s’expliquen a les nostres sessions d’astronomia, en viu i directe, i per tant aprofitem per recomanar-les.

D’altra banda, un enllaç amb una imatge prou explícita per poder-ho copsar: http://www.jamestownpublicschools.org/persell/faculty/bshields/site%202/Solar%20System_files/droppedImage_8.jpg

El cel nocturn de novembre

Durant el mes de novembre i després de l’avançament dels rellotges, les nits són encara més llargues… I per tant, la nit estén la fosca molt més aviat, cap a les 18.00h aproximadament, depenent del lloc i del dia del mes al qual ens referim.
Per tant, a continuació us esmentem els fets astronòmics més rellevants d’aquest mes, que podeu complementar amb l’anterior article sobre les leònides, la pluja d’estrelles que tindrà lloc entre el 17 i el 20 de novembre.

CONSTEL•LACIONS:
Tal i com ja es citava en l’article del mes d’octubre, les constel•lacions circumpolars es veuen sempre, però cada vegada és més dificultós poder observar la constel•lació de la ossa major, depenent sempre de l’horitzó que tinguem direcció nord. Al mateix temps però, si és observable, la veurem dibuixada amb la seva forma més característica, mostrant un carro estirat per tres bous. Si teniu la sort de poder-la observar, fixeu-vos en el segon dels bous i podreu apreciar una petita estrella al seu damunt, representant el genet que el condueix.
La constel•lació de Pegàs continua tenint un elevat protagonisme, i compartint una de les estrelles dels vèrtex del seu quadrat, també hi podrem localitzar la constel•lació d’Andròmeda, que com a filla mitològica de Cassiopea i Cefeu, ens mostra la direcció per ubicar aquestes últimes constel•lacions.
A l’inici de la nit ja es comença a observar una estrella especialment brillant, per l’horitzó est, just a sota d’un petit carro d’estrelles, que en aquest cas és el cúmul de les Pleyades, clarament observable a ull nu, i encara millor amb binocles. Doncs bé, l’estrella amb una brillantor destacada, és Aldebaran, que representa l’ull ferit de la constel•lació de Taure, que ve seguida d’Orió, però que com a constel•lació emblemàtica d’hivern necessita la nit més avançada per poder-ne gaudir en plenitud.

LA LLUNA
Durant el mes de novembre tenim la lluna ja minvant però molt plena, a l’inici del mes, per decréixer fins a la nit del 13 de novembre, en que trobarem la lluna cluca, nova, totalment imperceptible durant la nit. Seguint el cicle mensual llunàtic, continuarà creixent fins a esdevenir lluna plena la nit del 28 de novembre, anunciant la final del mes.

PLANETES OBSERVABLES
Júpiter és “l’estrella” planetària del mes de novembre, ja que es podrà observar durant tots els dies, sortint per l’horitzó est molt proper a Aldelbaran, l’estrella més brillant de la constel•lació de Taure. Així doncs, durant tota la nit, Júpiter representarà l’astre més lluminós, destacant amb clara diferència respecte la resta.
Els altres planetes que són observables amb bones condicions són Venus i Saturn, molt propers al Sol de l’albada, i en l’últim cas, només durant els últims dies del mes.

DESTACAT DEL CEL PROFUND
L’objecte destacat del cel nocturn és la supernova ubicada a la constel•lació de Taure, coneguda també amb el nom de Messier 1 o la Nebulosa del Cranc. Representa les restes de l’explosió d’una estrella supergegant vermella, que va morir violentament generant una supernova, captada a la Terra a l’any 1054 , generant un punt molt lluminós que aleshores va sorprendre enormement perquè també es podia observar de dia degut a la seva brillantor. És un dels objectes més emblemàtics per observar durant els finals de tardor i hivern, ja que tot i estar ubicat a 6.300 anys llum aproximadament, és molt agraït d’observar amb telescopi.
És l’objecte amb el que s’inicia el catàleg Messier, iniciativa de Charles Messier, buscador de cometes francès del sXVIII i del qual ja us en parlarem més endavant.

SABIES QUE
Segurament has sentit parlar moltes vegades de la unitat de mesura d’Anys Llum, per fer referència a distàncies astronòmiques ja que, degut a la seva immensitat, les mesures terrestres com els centímetres o els quilòmetres ens queden petites.
Tot i que això no és cap novetat i pràcticament tothom hi està avesat, sovint no és tant fàcil poder trobar referències terrestres per poder comparar aquesta distància amb quelcom proper a nosaltres. És per això que a continuació us en mostrem un exemple.
Partim de la base de que la Lluna i la Terra disten uns 384.400Km, la Terra i el Sol 150 milions de Km (quasi 8 minuts en la mesura d’anys llum) i que l’estrella més propera a la Terra és Pròxima Centauri que es troba a 4.22 a.ll. de distància respecte la Terra.
Així doncs, si ens imaginem que la distància de la Terra a la Lluna és de 2 pams aproximadament, i la distància de la Terra al Sol seria proporcionalment d’uns 150 metres (mesura de la Plaça Catalunya de mar a muntanya). Però el més curiós és que per arribar a tocar l’estrella més propera a nosaltres, hauríem de moure’ns només uns metres del lloc on estem, però havent fet tota la volta al perímetre de la Terra!!.