La jornada, organitzada per CAOC (Cercle d’Agermanament Occcità-Català) té un clar sentit reivindicatiu per la llengua i la relació d’amistat entre els dos pobles; això sense oblidar el sentit de festa que té el retrobament any darrera any de coneguts d’una banda i altre de la frontera per compartir una agradable jornada.
Cap a mig matí, i un cop els francesos han superat les quasi dues hores de pujada i els 1.000 mtrs de desnivell (els catalans ho tenim una mica mes fàcil) comencen els cants de benvinguda: Muntanyes dels Pirineus i els Segadors, seguint del contundent ressò dels trabucaires donen pas als parlaments de personalitats d’una i altre banda de la frontera. En acabar, i en ple sentit de germanor, es comparteix vi (aportat pels catalans) i formatge (dels que se’n encarreguen els amics occitans) donant peu a un final de festa entre acordions i gralles.
Aquest any, en que es celebrava la XXV edició, hi ha hagut un moment emotiu per recordar al president de la CAOC, Sr Enric Garriga Trullols, mort recentment (nov 2011), i que havia estat un impulsor, fins al seu darrer dia d’aquesta trobada anual.
Podeu trobar mes informació a:
Us deixem adjunts algunes fotos i vídeos de la jornada en les que, a banda del sentit de la mateixa, podreu copsar el fort vent que aquest matí feia al Port.
MónNatura Pirineus 
És un acte molt emotiu. Tothom hauria de veure-ho i imitar-ho, s’evitarien mals entesos i guerres que no van enlloc.
Per mi una festa bonica i emotiva pel context històric, social i humà del lloc i per una altra vesant, emotiva perquè hi vaig començar a pujar de petita escoltant, observant i gaudint de la vetllada i a dia d’avui participant-hi activament amb la música…
Cada primer diumenge d’agost, des de fa 25 anys, a moltes persones d’Isil i Alós en agrada compartir vi, formatge i sobretot emocions amb els nostres veïns occitans. Es una bona manera de recordar que les fronteres son artificials i que tenim una cultura, una llengua i una manera de viure que té molt en comú. I no ve d’ara, té molta història. Si el port parlés explicaria tantes i tantes històries…
Els nostres germans càtars ja devien utilitzar aquests ports de muntanya, entre ells el de Salau, especialment els que varen aconseguir escapar de la persecució a sang i foc.
Quan la nostra guerra civil va desfer tota la nostra convivència, moltes persones dels Pallars varen passar a França per aquest port. I poc després, molts jueus varen salvar la seva vida travessant-lo cap a la llibertat, també alguns hi van perdre la vida a causa del fred o de les accions d’alguns homes que mai més es pot repetir.
Però no sempre ha estat tant dur. També hem compartit projectes de desenvolupament:
A finals del segle XIX es va vendre la fusta dels boscos d’Isil i Alós als nostres veïns de Salau i durant uns anys el port va veure com la tecnologia més avançada d’aquell moment era implantada a les seves contrades. Un cable d’acer amb pilones immenses servia per traslladar la fusta d’un costat a l’altre de la muntanya. També varen veure uns bous carregats amb una turbina elèctrica, que passava de França a Catalunya per fer llum a Isil, una altra per Alós… Eren temps d’abundància, de llocs de treball, de cases noves a Bonabé.
En altres temps més propers (inici del segle XX) es va projectar foradar la muntanya i en lloc de passar el port, construir un ferrocarril per travessar el Pirineu. La meva padrina, en les llargues nits d’hivern vora el foc, m’explicava com l’encarregat del rei Alfons XIII havia pujat a posar la primera pedra de l’estació de tren d’Isil, l’última de Catalunya abans d’entrar a França pel túnel de Salau. Però el ferrocarril es va quedar a la Pobla. I un segle després encara no hem superat el centralisme dels dos Estats que fan que les vies de comunicació tinguin que passar per les seves capitals.
Però cada any al port de Salau recordem que els homes i dones de muntanya som tossuts i no ens espanta res. Encara somniem que alguns dia no hi haurà fronteres i podrem recuperar el nostre occità, els intercanvis de vivències a banda i banda de la muntanya, els nostres productes, les nostres il·lusions.
Per ara, els únics que ho saben fer de debò, són els óssos, que molts dies es passegen per Salau sense cap preocupació d’on acaba i comença cada país.
Alcaldesa-Presidenta de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) d’Isil i Alós